Notícies i escrits: de setembre 2012

Què ets? Republicà o borbònic?
http://www.eldiario.es/catalunyaplural/politica-Catalunya-independencia-Republica_6_51854818.html

I

Estic trempat. Ja sé que no sóc l'únic, però la diada em va fer veure,
per primera vegada en els darrers cinc anys, un poble optimista, ferm
i rebel. Així que, tot i que ja s'ha escrit més sobre la Diada que
sobre el 2-6 del Barça al Bernabéu, permetin-me incidir en uns
aspectes crec que poc destacats.

Les explicacions comunes de la insurrecció catalana s'han centrat en
dos arguments recurrents: el sentiment i la butxaca. Segons convenia,
es deia que el procés era fruit d'una al.lucinació afectiva. Si hom
volia acudir als clàssics: els catalans volen pasta. Des de
l'independentisme s'han reblat ambdós arguments combinant-los i
oblidant un tercer, per a mi molt més important: el de la sobirania
política.

Afirmar que l'aixecament de l'11-S és independentista és cert però no
diu gaire res. Per mi, el que és potent de veritat és el seu caire
polític com a moviment destituent. Massiu, transversal i, el que és
més insòlit, amb possibilitats de ser hegemònic i, potser, reeixit.

La seva importància rau en la impugnació total i innegociable a les
institucions de govern i la seva sobirania.

Al carrer se sentia "independència" però el que es cridava era
"república". Es demanava una constitució pròpia del segle. Es volia
poder ciutadà, separació de poders, lluita contra la corrupció. O
sigui, és tant un moviment secessionista com (i això sí que em sembla
decisiu) un procés constituent.

Anem a construir una República Catalana. D'acord. Però per mi, allò
que avui és substantiu (la catalanitat) tindrà aviat un caràcter
adjectiu. Que el nou Estat serà català és tan obvi que no mereix
discussió. El que és important és que serà (ha de ser) estricta i
virtuosament una república i no un Puerto Rico. No es tracta doncs
d'una pugna entre "nacionalistes" i "espanyolistes" perquè el
nacionalisme va morir el passat dia 11. Fins i tot trobo antiquada la
paraula "independentista". Som, hem de pensar que som, ciutadans de la
nova república. Això és, com deia molt bé Manuel Castells, una
autèntica revolució catalana ("amb tranquil.la determinació",
afegeix). I ho és, no pels gestos irats ni per la precipitació
performàtica. Ho és perquè la gent que hi participa s'ha autoproclamat
sobirana. I això no es donava a la península des del 1931.

Per això la República Catalana ha de ser molt més que "l'acompliment
de velles i justes aspiracions d'autogovern". El procés constituent
ens ha de d'alliberar del Dumbo-killer de Botswana i trencar la
Constitució del 1978 per fer-ne una altra sense els generals
franquistes mirant per sobre la espatlla. Però sobretot ha de servir
per repensar el dret, la geografia, la diplomàcia, la solidaritat i el
medi des del segle XXI. Ens ha d'encarar amb els nouvinguts, la seva
regularització i integració. Ha de ser un procés complet de reflexió
sobre el que és un Estat i un poble en el nostre món. La República
Catalana, com suggeria en Manuel Delgado al seu bloc, ens alliberarà,
a més, del feixuc "doble eix" social/nacional que fot tanta mandra.
Així, CiU ja no serà mai més el partit que defensa Catalunya a Espanya
i esdevindrà el que realment és: el partit que defensa les oligarquies
arreu.

II

Joan Subirats ho explicava molt bé en aquest mateix URL quan va
destacar el profund parentesc, formal i ètic, entre l'11-S i el 15-M.
La diada ha estat sense dubte el més gran èxit indignat, tot i que
sembla que el mateix 15-M s'hagi fet l'orni sobre l'afer. I és estrany
perquè, a la meva època, un moviment insurreccional sempre havia de
fer allò que posés més nerviós l'enemic.

Què pot espantar més La Caixa? La possible pèrdua de "la unidad del
mercado español" o una cassolada a la seva seu? Què fa trontollar més
la monarquia? Un tuit catxondo sobre elefants o una mani que li ha
obligat a escriure cartes ridícules a l'estil segle XVII? Com s'ha
acollonit més Rosell? Amb la mani sindical del 15-S o amb la Diada?
Què fa trontollar més l'agenda 'neolib' de la troica basada en la
obediència trista dels pobles? Un 'lipdub' en una sucursal de Bankia o
iniciar un procés constituent i popular a la panxa d'Europa amb el
perill de contagi que suposa? Què ha espantat més els convergents? No
fa falta contestar...

Per això em sorprèn i fins i tot m'irrita que molt militant d'aquí i
de l'Estat que encara són fidels a la lànguida i entendridora
'spanishrevolution' girin l'esquena a la 'Catalan insurrection'. Ja sé
que és mes fàcil mantenir-se pur dins la radicalitat que contaminar-se
amb burgesos, cristians, conservadors o socialdemòcrates que, en lloc
de gafapasta porten barretina. Sempre és molt millor somniar
revolucions que participar-hi.

Ara, si em dieu que la Tercera República a Espanya és mes propera i
factible que la catalana, potser canviï d'opinió. Però ho dubto.

Molt militant conscienciat, amb l'excusa infantil que la estelada a la
mà t'inhabilita per pensar en les retallades, s'estima més restar
fidel al Borbó i el seu regne que encetar una República nova de
trinca.

III

És obvi que aquesta desconfiança ve pel tòpic estès que, en una
Catalunya independent, manarien sense oposició els convergents. Com si
quedant-nos a Espanya no haguéssim de sofrir només CiU, a més de les
castisses oligarquies del regne amb el PPSOE de regal. El cas és que
no s'ha de ser gaire perspicaç per adonar-se que CiU no pilota la
insurrecció: la frena. I aquí faig meva la preocupació de Carles
Castellanos, vicepresident de la ANC, quan es queixava de l'espai
lliure que estem deixant a les dretes a l'hora de dirigir el procés.
Patim el risc que CiU pugui esdevenir en una mena de partit-estat a
l'estil del Fianna Fáil irlandès (sempre en l'improbable cas que els
convergents apostessin de veritat per la independència)

L'Artur Mas vol ser Atatürk, però pot acabar com Kerenski. Tot depèn
de quan i com les masses que anaven per davant dels polítics a la mani
prenguin el pols de la situació i es posin a dirigir-lo. Per això les
properes eleccions haurien de ser, alhora, les de la incorporació
forta de la protesta popular i dels valors republicans al procés
constituent. Ho veig justet de temps, això sí. Si defallim, continuarà
triomfant la oligarquia... en català, això sí.

Uns documentals molt interessants sobre els xiquets, el diagnòstic de
malalties mentals i la seua medicació.

Un toc d'atenció (30 minuts, TV3)
http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1853/Un-toc-datencio
Cada dia es diagnostiquen més trastorns per dèficit d'atenció amb o
sense hiperactivitat, malaltia més coneguda per la sigla TDAH. És un
trastorn neurobiològic que s'inicia a la infantesa i que en el 50%
dels casos perdura també durant l'adolescència i l'edat adulta.

Els nens medicats dels Estats Units (60 minuts, TV3)
http://blogs.tv3.cat/60minuts?itemid=46392
Als Estats Units es diagnostiquen tot tipus de trastorns psiquiàtrics
a un nombre creixent de nens. Però és fàcil distingir entre una
personalitat peculiar i uns símptomes de malalties mentals
diagnosticables? El reporter Louis Theroux viatja als Estats Units i
visita famílies, experts i institucions per esbrinar-ho.

El niño medicado (Documentos TV, TVE)
http://www.youtube.com/watch?v=OKkDACF6Yeo (Primera part)
http://www.youtube.com/watch?v=nK4XiMCSbNQ (Segona part)
http://www.youtube.com/watch?v=C43w2OcMStA (Tercera part)
http://www.youtube.com/watch?v=USARU11xoGU (Quarta part)

Notícies i escrits

divendres, 28 de setembre del 2012

Què ets? Republicà o borbònic?

dimarts, 25 de setembre del 2012

Les classes de religió costen a la Generalitat Valenciana 48 milions d'euros

diumenge, 23 de setembre del 2012

Les millors fotos astronòmiques de l'any

dijous, 20 de setembre del 2012

Siempre pagamos los mismos, Paco Pastor

dimarts, 18 de setembre del 2012

Compartir llibres de text 'de pares a pares'

Documentals: Diagnostic de malalties mentals en xiquets i la seua medicació

Etiquetes

Arxiu del blog

Sobre mi