Quina delícia de llibre el que estic llegint aquests dies. Es diu "Maletes perdudes", és de Jordi Puntí (vegeu aquí) i acaba de publicar-lo l'editorial Empúries. Puntí és un autor gairebé subterrani. Vull dir que no és un home que es prodigui gaire en les tribunes mediàtiques ni en els saraus on habitualment s'aplega la parròquia lletraferida del país. Tot això que té de guanyat.
Escriu poc, però segur. I cada vegada que publica alguna cosa assistim a la festa del talent i del bon gust. I de la senzillesa, perquè Puntí és home d'escriure fàcil coincideixo en el que deia dies enrere Vicenç Pagès: la seva és la millor prosa del moment i d'històries que t'enxampen des de la primera pàgina.
Em va passar amb els magnífics contes de "Pell d'armadillo", editats per Proa el 1998, i d'"Animals tristos" (Empúries, 2002) i m'està passant ara mateix...
dilluns, 22 de febrer del 2010
Les Maletes perdudes, Jordi Puntí
Les extraordinàries "Maletes perdudes", de Jordi Puntí. - Totxanes, totxos i maons
divendres, 19 de febrer del 2010
dimarts, 16 de febrer del 2010
La volta al ciri
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Fijo/siempre/inamovible/elpepusoc/20100213elpepisoc_1/Tes
Bon dia,
Aquesta "pandilla" de fills de puta com ara el Florentino Pérez and company i els seus amics, que van des del Rubalcaba al Pedro J. Ramírez i al J.L. Cebrian estan menejant els fils, monarquia borbònica inclosa, per a acabar de matar la hiper-tímida política "socialdemòcrata" de Zapatero i, ja posats, pegar-li la tamborinada definitiva al fràgil estat del "benestar" espanyol. Pacte PSOE-PP, retall de la despesa pública, pensions, acomiadaments barats, etc,. Tot en un pack.. Penso açò en llegir l'article / panflet aquest de El País que t'adjunto, i que com veuràs és absolutament impresentable en el fons i en la forma, i no perquè no continga cap veritat, si no perquè combinant veritats de determinada manera es fa una gran falsetat, o és que la baixa productivitat en Espanya afecta únicament a l'administració pública i no, molt especialment a la privada, o és que assenyalar als treballadors (avuí als funcionaris, demà als aturats, l'altre a les dones treballadores o a les que no tenen prou fills, l'altre als immigrants, l'altre als majors de 65,..) i no a la immensa flota d'especuladors estructurals, de defraudadors fiscals sistemàtics, de corruptors impenitents, al poderós batalló de la banca usurera, ..., no és falsejar la realitat de la crisi. O és que ara va i la culpa és dels salaris i dels assalariats. Aquests li estan pegant la volta al ciri i ens canvien l'assassí pel mort.
Potser en un altre periòdic acomiadarien l'autor per periodisme manipulador de la informació i absoluta manca de la més mínima imparcialitat informativa, ni tan sols en la forma, ni intenció de dissimular o amagar la parcialitat amb un estil periodístic més neutre. Però en aquest cas es tracta claríssimament d'un article d'encàrrec dins d'un pla d'assetjament ideològic previst i planificat, i el periodista ha de deixar veure fàcilment, amb aquest estil tan descarat, la veritable intenció editorial de l'article. L'ofensiva que estan fent a les ja maltractades neurones que ens queden és bestial, fixeu-vos com encara ens resonen a l'orella els consells i les orientacions neo-liberals als governs del Financial Times i de The Economist, orientacions i consells que ens han avocat de cap a aquesta brutal crisi econòmica, i ja els estan tractant com si no n'hagueren fet res ni en tingueren cap culpa d'açò, i damunt, ja està tothom reverenciant-los i enviant-los ministres a la seua redacció a pregar i a captar. Suposo que ens aconsellaran com acabem de posar-nos la soga al nostre coll, culpables com som d'haver-nos deixat enganxar i hipotecar pels bancs.
--Encara com ens queden aquests de Polanco, em deien fa poc.
--Contra Franco et veia més despert, li he hagut de contestar jo.
Per compte de reformar-nos als treballadors, que ens canvien de burgesia. Fixat que ja no demano canviar de sistema econòmic, només de burgesos, per uns altres que no siguen ni tan burros, ni tan malfaeners i que, abans de tirar-nos la culpa als treballadors, que es peguen una miradeta a l'espill. Igual cal començar per una reforma patronal. Algú ho hauria de dir, no?
Artur
Bon dia,
Aquesta "pandilla" de fills de puta com ara el Florentino Pérez and company i els seus amics, que van des del Rubalcaba al Pedro J. Ramírez i al J.L. Cebrian estan menejant els fils, monarquia borbònica inclosa, per a acabar de matar la hiper-tímida política "socialdemòcrata" de Zapatero i, ja posats, pegar-li la tamborinada definitiva al fràgil estat del "benestar" espanyol. Pacte PSOE-PP, retall de la despesa pública, pensions, acomiadaments barats, etc,. Tot en un pack.. Penso açò en llegir l'article / panflet aquest de El País que t'adjunto, i que com veuràs és absolutament impresentable en el fons i en la forma, i no perquè no continga cap veritat, si no perquè combinant veritats de determinada manera es fa una gran falsetat, o és que la baixa productivitat en Espanya afecta únicament a l'administració pública i no, molt especialment a la privada, o és que assenyalar als treballadors (avuí als funcionaris, demà als aturats, l'altre a les dones treballadores o a les que no tenen prou fills, l'altre als immigrants, l'altre als majors de 65,..) i no a la immensa flota d'especuladors estructurals, de defraudadors fiscals sistemàtics, de corruptors impenitents, al poderós batalló de la banca usurera, ..., no és falsejar la realitat de la crisi. O és que ara va i la culpa és dels salaris i dels assalariats. Aquests li estan pegant la volta al ciri i ens canvien l'assassí pel mort.
Potser en un altre periòdic acomiadarien l'autor per periodisme manipulador de la informació i absoluta manca de la més mínima imparcialitat informativa, ni tan sols en la forma, ni intenció de dissimular o amagar la parcialitat amb un estil periodístic més neutre. Però en aquest cas es tracta claríssimament d'un article d'encàrrec dins d'un pla d'assetjament ideològic previst i planificat, i el periodista ha de deixar veure fàcilment, amb aquest estil tan descarat, la veritable intenció editorial de l'article. L'ofensiva que estan fent a les ja maltractades neurones que ens queden és bestial, fixeu-vos com encara ens resonen a l'orella els consells i les orientacions neo-liberals als governs del Financial Times i de The Economist, orientacions i consells que ens han avocat de cap a aquesta brutal crisi econòmica, i ja els estan tractant com si no n'hagueren fet res ni en tingueren cap culpa d'açò, i damunt, ja està tothom reverenciant-los i enviant-los ministres a la seua redacció a pregar i a captar. Suposo que ens aconsellaran com acabem de posar-nos la soga al nostre coll, culpables com som d'haver-nos deixat enganxar i hipotecar pels bancs.
--Encara com ens queden aquests de Polanco, em deien fa poc.
--Contra Franco et veia més despert, li he hagut de contestar jo.
Per compte de reformar-nos als treballadors, que ens canvien de burgesia. Fixat que ja no demano canviar de sistema econòmic, només de burgesos, per uns altres que no siguen ni tan burros, ni tan malfaeners i que, abans de tirar-nos la culpa als treballadors, que es peguen una miradeta a l'espill. Igual cal començar per una reforma patronal. Algú ho hauria de dir, no?
Artur
Subscriure's a:
Missatges (Atom)