Costas veta una serie en TVE sobre la destrucción del litoral.
El Gobierno exige retirar dos minutos de imágenes de corrupción - El guionista denuncia "censura como la de las fotos de Valencia"
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Costas/veta/serie/TVE/destruccion/litoral/elpepusoc/20100315elpepisoc_2/Tes
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris manipulació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris manipulació. Mostrar tots els missatges
dilluns, 15 de març del 2010
dilluns, 1 de desembre del 2008
Les mentides del ministeri espanyol de cultura
Las mentiras del Ministerio de Cultura
http://infade.blogspot.com/2008/11/las-mentiras-del-ministerio-de-cultura.html
Algunos consejos prácticos para que el Ministerio de Cultura aprenda definitivamente a hacer campañas contra la piratería
http://www.filmica.com/david_bravo/archivos/008678.html
http://infade.blogspot.com/2008/11/las-mentiras-del-ministerio-de-cultura.html
Algunos consejos prácticos para que el Ministerio de Cultura aprenda definitivamente a hacer campañas contra la piratería
http://www.filmica.com/david_bravo/archivos/008678.html
dijous, 13 de novembre del 2008
dimecres, 12 de novembre del 2008
The party's over (III)
'The Economist' diu que la descentralització espanyola "potser ha anat massa lluny"
El prestigiós diari econòmic britànic The Economist, en un ampli reportatge publicat fa pocs dies, argumenta que el procés autonòmic espanyol i la transferència de competències a les comunitats autònomes "potser ha anat massa lluny". El reportatge, generalment molt acurat, tot i que inclou alguna inexactitud, té cura de presentar els diferents punts de vista sobre la qüestió, però s'inclina lleugerament cap a una visió més centralista de l'Estat o, en tot cas, cap a un federalisme que "hauria fixat clarament les regles", evitant que les comunitats autònomes, especialment Catalunya i el País Basc, segueixin reivindiquen més capacitat d'autogovern.
El reportatge, que admet que, en termes generals, el sistema autonòmic ha estat positiu, adverteix també d'una sèrie de problemes que hauria generat. Per exemple, el "renaixement d'un vell fenomen polític espanyol, el cacic, o líder polític provincial". I en posa tres exemples, però no pas de líders provincials de comportament clarament caciquil i que tothom pot tenir en ment, sinó de presidents autonòmics d'ara i d'ahir: Jordi Pujol, Manuel Fraga i Manuel Chaves. El diari econòmic se sorprèn que "aquests prínceps moderns", els presidents autonòmics, tinguin "les seves corts". I explica que "cada govern regional vol les seves pròpies universitats i museus" i, en una afirmació ben errònia, que "cada govern regional té la seva pròpia televisió".
Després de presentar aquests exemples de descentralització, que se suggereix que és excessiva, el reportatge explica que tot plegat "no ha aplacat" els nacionalistes catalans, bascos i gallecs, que no accepten el "Café per a tothom" perquè "el volen només per a ells sols, com a reconeixement que són diferents". I passa a explicar que, tot i que els "nacionalistes" catalans i bascos segueixen amb les seves reivindicacions, en molts aspectes estan més que assolides. I fins i tot massa, que succeeix, segons el diari, en l'espinós tema de la llengua
Millor en bilingüe
'The Economist' explica que la política de la Generalitat està teòricament pel bilingüisme, però que, en la pràctica, l'escola és en català, "amb el castellà ensenyat com un idioma estranger". També afirma que "un professor que no parla res de català gairebé no té cap possibilitat d'ensenyar a la Universitat a Barcelona" i que "un film en castellà no serà subvencionat amb fons públics". Actuacions que, citant al líder de CiU, Artur Mas, són necessàries perquè sinó "el català corre el risc de desaparèixer". Però el diari també remarca que "tot i aquests esforços, només la meitat dels catalans usa habitualment el català".
Les tesis de Savater
Tot i que presenta amb respecte les tesis del catalanisme sobre la llengua, el reportatge s'alinea lleugerament més amb les del nacionalisme espanyol. Així, afirma que el "dogmatisme lingüístic" dels governs català i basc ha provocat una reacció contrària, i posa com a exemple el Manifest per l'espanyol de Fernando Savater i "altres figures públiques". Així, explica que tot i que "la premsa socialista" qualifica els promotors del manifest de "nacionalistes Castellans", en realitat han "tocat un punt sensible". I afirma que "molts catalans raonables", sense citar-los ni quantificar-los, opinen que "el català estarà sa i estalvi si continua sent la llengua de l'escola primària, però que Catalunya guanyaria molt més permetent que es pogués escollir entre català i castellà a les escoles secundàries".
Reconeix el dèficit català
El reportatge, això sí, també reconeix que, fins ara, Catalunya "tot i ser la quarta regió més rica, rebia menys despesa pública per cap que moltes altres", i que en els propers set anys aquest desajust se solucionarà amb l'aplicació de l'Estatut. I conclou amb una tesi sorprenent: que, en comptes d'aquesta continua tensió entre les reivindicacions autonòmiques i els corrents centralistes, "hauria estat més senzill que Espanya hagués adoptat un model federal el 1978", que hauria "fixat clarament les regles", amb un Senat que faria les funcions de cambra territorial, a imatge del Bundesrat alemany. Però explica que aquest federalisme mai no ha pogut ser possible, tant perquè els nacionalistes catalans i bascos només haurien acceptat "una confederació de nacions", com perquè el PP no en vol sentir a parlar, de federalisme.
eldebat.cat
El prestigiós diari econòmic britànic The Economist, en un ampli reportatge publicat fa pocs dies, argumenta que el procés autonòmic espanyol i la transferència de competències a les comunitats autònomes "potser ha anat massa lluny". El reportatge, generalment molt acurat, tot i que inclou alguna inexactitud, té cura de presentar els diferents punts de vista sobre la qüestió, però s'inclina lleugerament cap a una visió més centralista de l'Estat o, en tot cas, cap a un federalisme que "hauria fixat clarament les regles", evitant que les comunitats autònomes, especialment Catalunya i el País Basc, segueixin reivindiquen més capacitat d'autogovern.
El reportatge, que admet que, en termes generals, el sistema autonòmic ha estat positiu, adverteix també d'una sèrie de problemes que hauria generat. Per exemple, el "renaixement d'un vell fenomen polític espanyol, el cacic, o líder polític provincial". I en posa tres exemples, però no pas de líders provincials de comportament clarament caciquil i que tothom pot tenir en ment, sinó de presidents autonòmics d'ara i d'ahir: Jordi Pujol, Manuel Fraga i Manuel Chaves. El diari econòmic se sorprèn que "aquests prínceps moderns", els presidents autonòmics, tinguin "les seves corts". I explica que "cada govern regional vol les seves pròpies universitats i museus" i, en una afirmació ben errònia, que "cada govern regional té la seva pròpia televisió".
Després de presentar aquests exemples de descentralització, que se suggereix que és excessiva, el reportatge explica que tot plegat "no ha aplacat" els nacionalistes catalans, bascos i gallecs, que no accepten el "Café per a tothom" perquè "el volen només per a ells sols, com a reconeixement que són diferents". I passa a explicar que, tot i que els "nacionalistes" catalans i bascos segueixen amb les seves reivindicacions, en molts aspectes estan més que assolides. I fins i tot massa, que succeeix, segons el diari, en l'espinós tema de la llengua
Millor en bilingüe
'The Economist' explica que la política de la Generalitat està teòricament pel bilingüisme, però que, en la pràctica, l'escola és en català, "amb el castellà ensenyat com un idioma estranger". També afirma que "un professor que no parla res de català gairebé no té cap possibilitat d'ensenyar a la Universitat a Barcelona" i que "un film en castellà no serà subvencionat amb fons públics". Actuacions que, citant al líder de CiU, Artur Mas, són necessàries perquè sinó "el català corre el risc de desaparèixer". Però el diari també remarca que "tot i aquests esforços, només la meitat dels catalans usa habitualment el català".
Les tesis de Savater
Tot i que presenta amb respecte les tesis del catalanisme sobre la llengua, el reportatge s'alinea lleugerament més amb les del nacionalisme espanyol. Així, afirma que el "dogmatisme lingüístic" dels governs català i basc ha provocat una reacció contrària, i posa com a exemple el Manifest per l'espanyol de Fernando Savater i "altres figures públiques". Així, explica que tot i que "la premsa socialista" qualifica els promotors del manifest de "nacionalistes Castellans", en realitat han "tocat un punt sensible". I afirma que "molts catalans raonables", sense citar-los ni quantificar-los, opinen que "el català estarà sa i estalvi si continua sent la llengua de l'escola primària, però que Catalunya guanyaria molt més permetent que es pogués escollir entre català i castellà a les escoles secundàries".
Reconeix el dèficit català
El reportatge, això sí, també reconeix que, fins ara, Catalunya "tot i ser la quarta regió més rica, rebia menys despesa pública per cap que moltes altres", i que en els propers set anys aquest desajust se solucionarà amb l'aplicació de l'Estatut. I conclou amb una tesi sorprenent: que, en comptes d'aquesta continua tensió entre les reivindicacions autonòmiques i els corrents centralistes, "hauria estat més senzill que Espanya hagués adoptat un model federal el 1978", que hauria "fixat clarament les regles", amb un Senat que faria les funcions de cambra territorial, a imatge del Bundesrat alemany. Però explica que aquest federalisme mai no ha pogut ser possible, tant perquè els nacionalistes catalans i bascos només haurien acceptat "una confederació de nacions", com perquè el PP no en vol sentir a parlar, de federalisme.
eldebat.cat
The party's over (II)
L'autor de l'article de 'The Economist' es pregunta si no "s'està fent un mirall de les polítiques intolerants de la dictadura" per defensar el català
L'autor del polèmic article sobre Espanya i Catalunya publicat a The Economist, Michael Reid, ha assegurat, en una entrevista a La Nit de RAC1, que "no veig que s'hagi de rectificar... És un reportatge que recull moltes opinions i que inclou una anàlisi que crec que és bastant ajustada, la veritat". D'aquesta manera ha respost a les demandes de rectificació fetes per la pròpia Generalitat que han arribat tant des de l'estranger com des de Catalunya. El delegat del Govern al Regne Unit, Xavier Solano, ha enviat una carta al director de la revista matisant alguns dels comentaris que es realitzen sobre Catalunya. En aquest sentit, la consellera de Justícia, Montserrat Tura, va fer de portaveu del Govern i va assegurar que les declaracions "no només són difamatòries sinó insultants". Per aquest motiu, ha demanat una rectificació i una disculpa a banda de considerar "preocupant" el desconeixement de la política catalana i espanyola que demostra l'articulista.
Reid, però, no s'ha retret de cap de les seves paraules i, fins i tot, ha insistit en la seva visió de Catalunya. "Entenc que és important resguardar el català, defensar-lo i compensar el dany fet durant la dictadura, però un es pregunta si no s'està fent un mirall de les polítiques intolerants de la dictadura", ha comentat a l'entrevista.
El periodista escrivia a "The party is over" (La festa ha acabat) que, malgrat alguns beneficis, potser l'Estat de les autonomies "havia arribat massa lluny". A més, considera la política lingüística del Govern com "dogmàtica" i assegurava que havia renascut el fenomen del "caciquisme" citant a Jordi Pujol, Manuel Chaves i Manuel Fraga. Tot i les crítiques, el periodista de The Economist assegura que l'article "és un informe de com veig Espanya en aquest moment...Em va semblar important destacar que la descentralització, els últims 30 anys, ha tingut molts aspectes positius, però hi ha un malestar creixent en alguns aspectes."
Tura va sortir en defensa de l'expresident de la Generalitat remarcant que durant 23 anys ha estat escollit democràticament i que, pel que fa a la llengua, la Generalitat garanteix que tots els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats en una societat plural social i culturalment.
Crisi econòmica i autonomies
Michael Reid, en la seva entrevista a RAC1, ha assegurat que a Catalunya haurien d'atendre més a solucionar la crisi econòmica que a les autonomies perquè "amb l'economia entrant en recessió, els espanyols, i aquí fins i tot els catalans, demanaran al Govern que prengui mesures contra la recessió i el Govern cada cop té menys recursos, amb els que fer això", ha assegurat.
'La Vanguardia' defensa 'The Economist'
Des de les pàgines d'editorial de La Vanguardia han sortit en defensa de The Economist. En un petit article titulat "En defensa de The Economist" assegura que tot i que la revista "és una capçalera de prestigi (...) segurament no sigui infalible, els seus reporters tenen tot el dret a aportar la seva visió dels països sobre els que escriu fins i tot encara que no correspongui amb la que majoritàriament es percep en aquests llocs. No podem ser tan susceptibles ni posar-nos les mans al cap pel fet que un mitjà de comunicació, un més al cap i a la fi, no doni la imatge de Catalunya que ens agradaria llegir", conclou.
eldebat.cat
L'autor del polèmic article sobre Espanya i Catalunya publicat a The Economist, Michael Reid, ha assegurat, en una entrevista a La Nit de RAC1, que "no veig que s'hagi de rectificar... És un reportatge que recull moltes opinions i que inclou una anàlisi que crec que és bastant ajustada, la veritat". D'aquesta manera ha respost a les demandes de rectificació fetes per la pròpia Generalitat que han arribat tant des de l'estranger com des de Catalunya. El delegat del Govern al Regne Unit, Xavier Solano, ha enviat una carta al director de la revista matisant alguns dels comentaris que es realitzen sobre Catalunya. En aquest sentit, la consellera de Justícia, Montserrat Tura, va fer de portaveu del Govern i va assegurar que les declaracions "no només són difamatòries sinó insultants". Per aquest motiu, ha demanat una rectificació i una disculpa a banda de considerar "preocupant" el desconeixement de la política catalana i espanyola que demostra l'articulista.
Reid, però, no s'ha retret de cap de les seves paraules i, fins i tot, ha insistit en la seva visió de Catalunya. "Entenc que és important resguardar el català, defensar-lo i compensar el dany fet durant la dictadura, però un es pregunta si no s'està fent un mirall de les polítiques intolerants de la dictadura", ha comentat a l'entrevista.
El periodista escrivia a "The party is over" (La festa ha acabat) que, malgrat alguns beneficis, potser l'Estat de les autonomies "havia arribat massa lluny". A més, considera la política lingüística del Govern com "dogmàtica" i assegurava que havia renascut el fenomen del "caciquisme" citant a Jordi Pujol, Manuel Chaves i Manuel Fraga. Tot i les crítiques, el periodista de The Economist assegura que l'article "és un informe de com veig Espanya en aquest moment...Em va semblar important destacar que la descentralització, els últims 30 anys, ha tingut molts aspectes positius, però hi ha un malestar creixent en alguns aspectes."
Tura va sortir en defensa de l'expresident de la Generalitat remarcant que durant 23 anys ha estat escollit democràticament i que, pel que fa a la llengua, la Generalitat garanteix que tots els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats en una societat plural social i culturalment.
Crisi econòmica i autonomies
Michael Reid, en la seva entrevista a RAC1, ha assegurat que a Catalunya haurien d'atendre més a solucionar la crisi econòmica que a les autonomies perquè "amb l'economia entrant en recessió, els espanyols, i aquí fins i tot els catalans, demanaran al Govern que prengui mesures contra la recessió i el Govern cada cop té menys recursos, amb els que fer això", ha assegurat.
'La Vanguardia' defensa 'The Economist'
Des de les pàgines d'editorial de La Vanguardia han sortit en defensa de The Economist. En un petit article titulat "En defensa de The Economist" assegura que tot i que la revista "és una capçalera de prestigi (...) segurament no sigui infalible, els seus reporters tenen tot el dret a aportar la seva visió dels països sobre els que escriu fins i tot encara que no correspongui amb la que majoritàriament es percep en aquests llocs. No podem ser tan susceptibles ni posar-nos les mans al cap pel fet que un mitjà de comunicació, un més al cap i a la fi, no doni la imatge de Catalunya que ens agradaria llegir", conclou.
eldebat.cat
The party's over
La Generalitat acusa a 'The Economist' de difamar a Catalunya en un reportaje
La revista británica publicó un reportaje titulado 'La fiesta ha terminado', donde analizaba la crisis económica española y en el que hacía alusión a los nacionalismos como parte del problema.
Avui.cat
El govern acusa The Economist d'insultar Catalunya
eldebat.cat
La revista británica publicó un reportaje titulado 'La fiesta ha terminado', donde analizaba la crisis económica española y en el que hacía alusión a los nacionalismos como parte del problema.
El gobierno de la Generalitat ha pedido al semanario británico The Economist que rectifique un reportaje sobre España en el que, según la consellera Montserrat Tura, "se difama" a Cataluña y "se insulta" al ex presidente catalán Jordi Pujol.
Tura he hecho estos comentarios en la rueda de prensa posterior a la sesión del Gobierno autonómico, en donde ha revelado que el delegado de la Generalitat de Cataluña en el Reino Unido, Xavier Solano, ha remitido una carta de queja a la dirección de "The Economist" por su reportaje The party's over (La fiesta ha terminado).
El govern demana a The Economist que rectifiqui un reportatge que difama a Catalunya
Avui.cat
El govern acusa The Economist d'insultar Catalunya
eldebat.cat
How much is enough Ramoneda?
How much is enough Ramoneda?, mail obert de Vicent Partal
El prestigiós setmanari anglès The Economist ha publicat un article àcid i molt marcat políticament sobre la realitat catalana i espanyola, article que ha organitzat una bona polèmica, amb queixa oficial del govern inclosa, una hipereacció desconcertant que no acabe d'entendre.
Primer: cadascú veu el que vol. A mi em pot agradar o desagradar el text però és la visió del seu autor. Em pot sorprendre que ignore per complet l'anti-catalanisme de que fan gala els mitjans madrilenys i la tensió que això motiva o que no diga ni pruna del fet (absurd) que el constitucional podria tombar un estatut que és una llei votada pel mateix parlament espanyol i pel poble català o, encara més, que obvie les balances fiscals, malgrat una referència esquiva, quan la majoria de l'article parla d'economia... Però dit tot això en un país normal el que se sol fer és dir que aquest senyor o és un ignorant o té mala fe, que l'article no t'ha agradat gens i a córrer un altre bou... Escandalitzar-se i organitzar un cristo diplomàtic per un article de la revista més iconoclasta de la dreta mundial és molt miop i amaga que en qualsevol cas allò curiós no és tant que entén el senyor de l'Economist com qui són els qui li xiuxiuegen a l'orella allò que vol escoltar. I ací és on l'anàlisi del text dóna per a molt.
Pel que sembla l'article l'ha escrit el senyor aquest anglès parlant amb el filòsof Ramoneda (Barnils, pare, canviava la r per una altra lletra molt més sonora), amb l'Enric Juliana de La Vanguardia (Española) i amb el Narcís Serra, pel que fa als indígenes. I amb el Savater, l'Elorza i els signants de tots els manifiestos nacionalistes espanyols. Què voleu que entenga, doncs, el pobre home? És veritat que parla un moment també amb l'Artur Mas, que supose que fa el que pot per a fer-se entendre i amb algun basc. La resta és gilroblisme amb to localista barceloní, d'aquest tipus pijo-cosmopolita. I amb aquesta tela la roba no pot eixir res més que descolorida.
Curiosament, però, i això resulta cridaner, l'autor no parla en cap moment amb ningú del govern de la Generalitat: ni el president Montilla ni el responsable de la política exterior Carod existeixen. Cosa que fa que pensar, la veritat. I que potser explica la hipereacció. La consellera Tura i el delegat del govern al Regne Unit, Xavier Solano, han protestat formalment i sembla que han demanat una rectificació -cosa que jo crec que és un gran error perquè l'article no conté cap mentida indiscutible ni cap insult. Crec que és ple d'interpretacions molt i molt esbiaixades però això en qualsevol cas és opinable. Insults jo no en veig per enlloc tot llegint-lo però el govern apunta com a argument que no es pot qualificar el president Pujol de "cacique".
Ai caram, estic emocionat. M'agrada tanta delicadesa del PSC amb l'històric dirigent de Convergència però en el context d'aquest article qualificar el president Pujol, (o Fraga Iribarne o Manuel Chaves, que reben també i igual) de "cacique" només és una hipèrbole desmesurada i un pèl desagradable. Hipèrbole, però, que té autor ja que només cal llegir el text per a veure que qui ho diu això és Antonio Muñoz Molina, un columnista d'El País que es declara "socialista de cor i sense partit". Com també només cal llegir l'article per a adonar-se'n que qui remata la descripció que tant sembla haver indignat la consellera Tura és Ramoneda, columnista del mateix diari i adorador del mateix déu.
Llegim, però, el text concret, perquè sempre és bo llegir en comptes de parlar d'oïdes. L'article diu que la descentralització "First, it has led to a renaissance of an old Spanish political phenomenon, the cacique or provincial political boss, as Antonio Muñoz Molina, a leading novelist, points out." Molina, doncs. I immediatament després qui rebla el clau és el filòsof Ramoneda que tot just passat un punt i a part diu que "These modern princes have their courts. "Every regional government wants its own universities, contemporary-art museum and science museum," says Josep Ramoneda, who heads the Centre for Contemporary Culture in Barcelona. "In the United States there's only one Hollywood. Here they want 17."
I molesta això? A mi ni em molesta ni em sorprèn venint de qui ve. Però si al govern li molesta potser que les reclamacions vagen a qui han d'anar. Que no viu a Londres.
El prestigiós setmanari anglès The Economist ha publicat un article àcid i molt marcat políticament sobre la realitat catalana i espanyola, article que ha organitzat una bona polèmica, amb queixa oficial del govern inclosa, una hipereacció desconcertant que no acabe d'entendre.
Primer: cadascú veu el que vol. A mi em pot agradar o desagradar el text però és la visió del seu autor. Em pot sorprendre que ignore per complet l'anti-catalanisme de que fan gala els mitjans madrilenys i la tensió que això motiva o que no diga ni pruna del fet (absurd) que el constitucional podria tombar un estatut que és una llei votada pel mateix parlament espanyol i pel poble català o, encara més, que obvie les balances fiscals, malgrat una referència esquiva, quan la majoria de l'article parla d'economia... Però dit tot això en un país normal el que se sol fer és dir que aquest senyor o és un ignorant o té mala fe, que l'article no t'ha agradat gens i a córrer un altre bou... Escandalitzar-se i organitzar un cristo diplomàtic per un article de la revista més iconoclasta de la dreta mundial és molt miop i amaga que en qualsevol cas allò curiós no és tant que entén el senyor de l'Economist com qui són els qui li xiuxiuegen a l'orella allò que vol escoltar. I ací és on l'anàlisi del text dóna per a molt.
Pel que sembla l'article l'ha escrit el senyor aquest anglès parlant amb el filòsof Ramoneda (Barnils, pare, canviava la r per una altra lletra molt més sonora), amb l'Enric Juliana de La Vanguardia (Española) i amb el Narcís Serra, pel que fa als indígenes. I amb el Savater, l'Elorza i els signants de tots els manifiestos nacionalistes espanyols. Què voleu que entenga, doncs, el pobre home? És veritat que parla un moment també amb l'Artur Mas, que supose que fa el que pot per a fer-se entendre i amb algun basc. La resta és gilroblisme amb to localista barceloní, d'aquest tipus pijo-cosmopolita. I amb aquesta tela la roba no pot eixir res més que descolorida.
Curiosament, però, i això resulta cridaner, l'autor no parla en cap moment amb ningú del govern de la Generalitat: ni el president Montilla ni el responsable de la política exterior Carod existeixen. Cosa que fa que pensar, la veritat. I que potser explica la hipereacció. La consellera Tura i el delegat del govern al Regne Unit, Xavier Solano, han protestat formalment i sembla que han demanat una rectificació -cosa que jo crec que és un gran error perquè l'article no conté cap mentida indiscutible ni cap insult. Crec que és ple d'interpretacions molt i molt esbiaixades però això en qualsevol cas és opinable. Insults jo no en veig per enlloc tot llegint-lo però el govern apunta com a argument que no es pot qualificar el president Pujol de "cacique".
Ai caram, estic emocionat. M'agrada tanta delicadesa del PSC amb l'històric dirigent de Convergència però en el context d'aquest article qualificar el president Pujol, (o Fraga Iribarne o Manuel Chaves, que reben també i igual) de "cacique" només és una hipèrbole desmesurada i un pèl desagradable. Hipèrbole, però, que té autor ja que només cal llegir el text per a veure que qui ho diu això és Antonio Muñoz Molina, un columnista d'El País que es declara "socialista de cor i sense partit". Com també només cal llegir l'article per a adonar-se'n que qui remata la descripció que tant sembla haver indignat la consellera Tura és Ramoneda, columnista del mateix diari i adorador del mateix déu.
Llegim, però, el text concret, perquè sempre és bo llegir en comptes de parlar d'oïdes. L'article diu que la descentralització "First, it has led to a renaissance of an old Spanish political phenomenon, the cacique or provincial political boss, as Antonio Muñoz Molina, a leading novelist, points out." Molina, doncs. I immediatament després qui rebla el clau és el filòsof Ramoneda que tot just passat un punt i a part diu que "These modern princes have their courts. "Every regional government wants its own universities, contemporary-art museum and science museum," says Josep Ramoneda, who heads the Centre for Contemporary Culture in Barcelona. "In the United States there's only one Hollywood. Here they want 17."
I molesta això? A mi ni em molesta ni em sorprèn venint de qui ve. Però si al govern li molesta potser que les reclamacions vagen a qui han d'anar. Que no viu a Londres.
divendres, 7 de novembre del 2008
Indovina chi viene a cena
Enhorabona
La ministra d'educació, la del decret que destrossa l'escola italiana i que ha aconseguit posar d'acord en la protesta a tothom declara: "El meu punt de referència és el que està fent Obama a Amèrica".
El ministre de cultura diu: "Instintivament veig moltes analogies entre Obama i Berlusconi" (jo, personalment no en veig cap ni una, a banda del color de la pell -algú hauria d'aconsellar a Berlusconi que canvie el to del maquillatge, dic el de la cara, no el de la calba).
El ministre de defensa declara: "Obama i Berlusconi tenen molts punts en comú".
No sé que em jugaria que abans que acabe el dia Berlusconi declararà que està contentíssim, que ell i Obama fa anys que són molt amics i que "ha guanyat el seu candidat, ergo, ell".
Genial, com sempre, la portada del manifesto, amb una foto de la Casa Blanca i el títol "Indovina chi viene a cena", que és el títol en italià de la pel·lícula amb Spencer Tracy i K. Hepburn que tenen una filla que es vol casar amb un negre...
No he mirat encara molts diaris, però em quede amb les llàgrimes de Jesse Jackson i amb la joia dels afroamericans. Enhorabona!
El meu país d'Itàlia
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)