http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Fijo/siempre/inamovible/elpepusoc/20100213elpepisoc_1/Tes
Bon dia,
Aquesta "pandilla" de fills de puta com ara el Florentino Pérez and company i els seus amics, que van des del Rubalcaba al Pedro J. Ramírez i al J.L. Cebrian estan menejant els fils, monarquia borbònica inclosa, per a acabar de matar la hiper-tímida política "socialdemòcrata" de Zapatero i, ja posats, pegar-li la tamborinada definitiva al fràgil estat del "benestar" espanyol. Pacte PSOE-PP, retall de la despesa pública, pensions, acomiadaments barats, etc,. Tot en un pack.. Penso açò en llegir l'article / panflet aquest de El País que t'adjunto, i que com veuràs és absolutament impresentable en el fons i en la forma, i no perquè no continga cap veritat, si no perquè combinant veritats de determinada manera es fa una gran falsetat, o és que la baixa productivitat en Espanya afecta únicament a l'administració pública i no, molt especialment a la privada, o és que assenyalar als treballadors (avuí als funcionaris, demà als aturats, l'altre a les dones treballadores o a les que no tenen prou fills, l'altre als immigrants, l'altre als majors de 65,..) i no a la immensa flota d'especuladors estructurals, de defraudadors fiscals sistemàtics, de corruptors impenitents, al poderós batalló de la banca usurera, ..., no és falsejar la realitat de la crisi. O és que ara va i la culpa és dels salaris i dels assalariats. Aquests li estan pegant la volta al ciri i ens canvien l'assassí pel mort.
Potser en un altre periòdic acomiadarien l'autor per periodisme manipulador de la informació i absoluta manca de la més mínima imparcialitat informativa, ni tan sols en la forma, ni intenció de dissimular o amagar la parcialitat amb un estil periodístic més neutre. Però en aquest cas es tracta claríssimament d'un article d'encàrrec dins d'un pla d'assetjament ideològic previst i planificat, i el periodista ha de deixar veure fàcilment, amb aquest estil tan descarat, la veritable intenció editorial de l'article. L'ofensiva que estan fent a les ja maltractades neurones que ens queden és bestial, fixeu-vos com encara ens resonen a l'orella els consells i les orientacions neo-liberals als governs del Financial Times i de The Economist, orientacions i consells que ens han avocat de cap a aquesta brutal crisi econòmica, i ja els estan tractant com si no n'hagueren fet res ni en tingueren cap culpa d'açò, i damunt, ja està tothom reverenciant-los i enviant-los ministres a la seua redacció a pregar i a captar. Suposo que ens aconsellaran com acabem de posar-nos la soga al nostre coll, culpables com som d'haver-nos deixat enganxar i hipotecar pels bancs.
--Encara com ens queden aquests de Polanco, em deien fa poc.
--Contra Franco et veia més despert, li he hagut de contestar jo.
Per compte de reformar-nos als treballadors, que ens canvien de burgesia. Fixat que ja no demano canviar de sistema econòmic, només de burgesos, per uns altres que no siguen ni tan burros, ni tan malfaeners i que, abans de tirar-nos la culpa als treballadors, que es peguen una miradeta a l'espill. Igual cal començar per una reforma patronal. Algú ho hauria de dir, no?
Artur
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris textos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris textos. Mostrar tots els missatges
dimarts, 16 de febrer del 2010
divendres, 22 de gener del 2010
Haití: la maldición blanca (Eduardo Galeano)
És un article de 2004 però paga la pena llegir-lo per entendre la
situació del país.
Haití: La maldición blanca
Eduardo Galeano
El primer día de este año [2004], la libertad cumplió dos siglos de
vida en el mundo. Nadie se enteró, o casi nadie. Pocos días después,
el país del cumpleaños, Haití, pasó a ocupar algún espacio en los
medios de comunicación; pero no por el aniversario de la libertad
universal, sino porque se desató allí un baño de sangre que acabó
volteando al presidente Aristide.
Haití fue el primer país donde se abolió la esclavitud. Sin embargo,
las enciclopedias más difundidas y casi todos los textos de educación
atribuyen a Inglaterra ese histórico honor. Es verdad que un buen día
cambió de opinión el imperio que había sido campeón mundial del
tráfico negrero; pero la abolición británica ocurrió en 1807, tres
años después de la revolución haitiana, y resultó tan poco convincente
que en 1832 Inglaterra tuvo que volver a prohibir la esclavitud.
Nada tiene de nuevo el ninguneo de Haití. Desde hace dos siglos, sufre
desprecio y castigo. Thomas Jefferson, prócer de la libertad y
propietario de esclavos, advertía que de Haití provenía el mal
ejemplo; y decía que había que "confinar la peste en esa isla". Su
país lo escuchó. Los Estados Unidos demoraron sesenta años en otorgar
reconocimiento diplomático a la más libre de las naciones. Mientras
tanto, en Brasil, se llamaba haitianismo al desorden y a la violencia.
Los dueños de los brazos negros se salvaron del haitianismo hasta
1888. Ese año, el Brasil abolió la esclavitud. Fue el último país en
el mundo.
---
Haití ha vuelto a ser un país invisible, hasta la próxima carnicería.
Mientras estuvo en las pantallas y en las páginas, a principios de
este año, los medios trasmitieron confusión y violencia y confirmaron
que los haitianos han nacido para hacer bien el mal y para hacer mal
el bien.
Desde la revolución para acá, Haití sólo ha sido capaz de ofrecer
tragedias. Era una colonia próspera y feliz y ahora es la nación más
pobre del hemisferio occidental. Las revoluciones, concluyeron algunos
especialistas, conducen al abismo. Y algunos dijeron, y otros
sugirieron, que la tendencia haitiana al fratricidio proviene de la
salvaje herencia que viene del Africa. El mandato de los ancestros. La
maldición negra, que empuja al crimen y al caos.
De la maldición blanca, no se habló.
---
La Revolución Francesa había eliminado la esclavitud, pero Napoleón la
había resucitado:
–¿Cuál ha sido el régimen más próspero para las colonias?
–El anterior.
–Pues, que se restablezca.
Y, para reimplantar la esclavitud en Haití, envió más de cincuenta
naves llenas de soldados.
Los negros alzados vencieron a Francia y conquistaron la independencia
nacional y la liberación de los esclavos. En 1804, heredaron una
tierra arrasada por las devastadoras plantaciones de caña de azúcar y
un país quemado por la guerra feroz. Y heredaron "la deuda francesa".
Francia cobró cara la humillación infligida a Napoleón Bonaparte. A
poco de nacer, Haití tuvo que comprometerse a pagar una indemnización
gigantesca, por el daño que había hecho liberándose. Esa expiación del
pecado de la libertad le costó 150 millones de francos oro. El nuevo
país nació estrangulado por esa soga atada al pescuezo: una fortuna
que actualmente equivaldría a 21,700 millones de dólares o a 44
presupuestos totales del Haití de nuestros días. Mucho más de un siglo
llevó el pago de la deuda, que los intereses de usura iban
multiplicando. En 1938 se cumplió, por fin, la redención final. Para
entonces, ya Haití pertenecía a los bancos de los Estados Unidos.
---
A cambio de ese dineral, Francia reconoció oficialmente a la nueva
nación. Ningún otro país la reconoció. Haití había nacido condenada a
la soledad.
Tampoco Simón Bolívar la reconoció, aunque le debía todo. Barcos,
armas y soldados le había dado Haití en 1816, cuando Bolívar llegó a
la isla, derrotado, y pidió amparo y ayuda. Todo le dio Haití, con la
sola condición de que liberara a los esclavos, una idea que hasta
entonces no se le había ocurrido. Después, el prócer triunfó en su
guerra de independencia y expresó su gratitud enviando a
Port-au-Prince una espada de regalo. De reconocimiento, ni hablar.
En realidad, las colonias españolas que habían pasado a ser países
independientes seguían teniendo esclavos, aunque algunas tuvieran,
además, leyes que lo prohibían. Bolívar dictó la suya en 1821, pero la
realidad no se dio por enterada. Treinta años después, en 1851,
Colombia abolió la esclavitud; y Venezuela en 1854.
---
En 1915, los marines desembarcaron en Haití. Se quedaron diecinueve
años. Lo primero que hicieron fue ocupar la aduana y la oficina de
recaudación de impuestos. El ejército de ocupación retuvo el salario
del presidente haitiano hasta que se resignó a firmar la liquidación
del Banco de la Nación, que se convirtió en sucursal del Citibank de
Nueva York. El presidente y todos los demás negros tenían la entrada
prohibida en los hoteles, restoranes y clubes exclusivos del poder
extranjero. Los ocupantes no se atrevieron a restablecer la
esclavitud, pero impusieron el trabajo forzado para las obras
públicas. Y mataron mucho. No fue fácil apagar los fuegos de la
resistencia. El jefe guerrillero, Charlemagne Péralte, clavado en cruz
contra una puerta, fue exhibido, para escarmiento, en la plaza
pública.
La misión civilizadora concluyó en 1934. Los ocupantes se retiraron
dejando en su lugar una Guardia Nacional, fabricada por ellos, para
exterminar cualquier posible asomo de democracia. Lo mismo hicieron en
Nicaragua y en la República Dominicana. Algún tiempo después, Duvalier
fue el equivalente haitiano de Somoza y de Trujillo.
---
Y así, de dictadura en dictadura, de promesa en traición, se fueron
sumando las desventuras y los años.
Aristide, el cura rebelde, llegó a la presidencia en 1991. Duró pocos
meses. El gobierno de los Estados Unidos ayudó a derribarlo, se lo
llevó, lo sometió a tratamiento y una vez reciclado lo devolvió, en
brazos de los marines, a la presidencia. Y otra vez ayudó a
derribarlo, en este año 2004, y otra vez hubo matanza. Y otra vez
volvieron los marines, que siempre regresan, como la gripe.
Pero los expertos internacionales son mucho más devastadores que las
tropas invasoras. País sumiso a las órdenes del Banco Mundial y del
Fondo Monetario, Haití había obedecido sus instrucciones sin chistar.
Le pagaron negándole el pan y la sal. Le congelaron los créditos, a
pesar de que había desmantelado el Estado y había liquidado todos los
aranceles y subsidios que protegían la producción nacional. Los
campesinos cultivadores de arroz, que eran la mayoría, se convirtieron
en mendigos o balseros. Muchos han ido y siguen yendo a parar a las
profundidades del mar Caribe, pero esos náufragos no son cubanos y
raras veces aparecen en los diarios.
Ahora Haití importa todo su arroz desde los Estados Unidos, donde los
expertos internacionales, que son gente bastante distraída, se han
olvidado de prohibir los aranceles y subsidios que protegen la
producción nacional.
---
En la frontera donde termina la República Dominicana y empieza Haití,
hay un gran cartel que advierte: El mal paso.
Al otro lado, está el infierno negro. Sangre y hambre, miseria, pestes.
En ese infierno tan temido, todos son escultores. Los haitianos tienen
la costumbre de recoger latas y fierros viejos y con antigua maestría,
recortando y martillando, sus manos crean maravillas que se ofrecen en
los mercados populares.
Haití es un país arrojado al basural, por eterno castigo de su
dignidad. Allí yace, como si fuera chatarra. Espera las manos de su
gente.
situació del país.
Haití: La maldición blanca
Eduardo Galeano
El primer día de este año [2004], la libertad cumplió dos siglos de
vida en el mundo. Nadie se enteró, o casi nadie. Pocos días después,
el país del cumpleaños, Haití, pasó a ocupar algún espacio en los
medios de comunicación; pero no por el aniversario de la libertad
universal, sino porque se desató allí un baño de sangre que acabó
volteando al presidente Aristide.
Haití fue el primer país donde se abolió la esclavitud. Sin embargo,
las enciclopedias más difundidas y casi todos los textos de educación
atribuyen a Inglaterra ese histórico honor. Es verdad que un buen día
cambió de opinión el imperio que había sido campeón mundial del
tráfico negrero; pero la abolición británica ocurrió en 1807, tres
años después de la revolución haitiana, y resultó tan poco convincente
que en 1832 Inglaterra tuvo que volver a prohibir la esclavitud.
Nada tiene de nuevo el ninguneo de Haití. Desde hace dos siglos, sufre
desprecio y castigo. Thomas Jefferson, prócer de la libertad y
propietario de esclavos, advertía que de Haití provenía el mal
ejemplo; y decía que había que "confinar la peste en esa isla". Su
país lo escuchó. Los Estados Unidos demoraron sesenta años en otorgar
reconocimiento diplomático a la más libre de las naciones. Mientras
tanto, en Brasil, se llamaba haitianismo al desorden y a la violencia.
Los dueños de los brazos negros se salvaron del haitianismo hasta
1888. Ese año, el Brasil abolió la esclavitud. Fue el último país en
el mundo.
---
Haití ha vuelto a ser un país invisible, hasta la próxima carnicería.
Mientras estuvo en las pantallas y en las páginas, a principios de
este año, los medios trasmitieron confusión y violencia y confirmaron
que los haitianos han nacido para hacer bien el mal y para hacer mal
el bien.
Desde la revolución para acá, Haití sólo ha sido capaz de ofrecer
tragedias. Era una colonia próspera y feliz y ahora es la nación más
pobre del hemisferio occidental. Las revoluciones, concluyeron algunos
especialistas, conducen al abismo. Y algunos dijeron, y otros
sugirieron, que la tendencia haitiana al fratricidio proviene de la
salvaje herencia que viene del Africa. El mandato de los ancestros. La
maldición negra, que empuja al crimen y al caos.
De la maldición blanca, no se habló.
---
La Revolución Francesa había eliminado la esclavitud, pero Napoleón la
había resucitado:
–¿Cuál ha sido el régimen más próspero para las colonias?
–El anterior.
–Pues, que se restablezca.
Y, para reimplantar la esclavitud en Haití, envió más de cincuenta
naves llenas de soldados.
Los negros alzados vencieron a Francia y conquistaron la independencia
nacional y la liberación de los esclavos. En 1804, heredaron una
tierra arrasada por las devastadoras plantaciones de caña de azúcar y
un país quemado por la guerra feroz. Y heredaron "la deuda francesa".
Francia cobró cara la humillación infligida a Napoleón Bonaparte. A
poco de nacer, Haití tuvo que comprometerse a pagar una indemnización
gigantesca, por el daño que había hecho liberándose. Esa expiación del
pecado de la libertad le costó 150 millones de francos oro. El nuevo
país nació estrangulado por esa soga atada al pescuezo: una fortuna
que actualmente equivaldría a 21,700 millones de dólares o a 44
presupuestos totales del Haití de nuestros días. Mucho más de un siglo
llevó el pago de la deuda, que los intereses de usura iban
multiplicando. En 1938 se cumplió, por fin, la redención final. Para
entonces, ya Haití pertenecía a los bancos de los Estados Unidos.
---
A cambio de ese dineral, Francia reconoció oficialmente a la nueva
nación. Ningún otro país la reconoció. Haití había nacido condenada a
la soledad.
Tampoco Simón Bolívar la reconoció, aunque le debía todo. Barcos,
armas y soldados le había dado Haití en 1816, cuando Bolívar llegó a
la isla, derrotado, y pidió amparo y ayuda. Todo le dio Haití, con la
sola condición de que liberara a los esclavos, una idea que hasta
entonces no se le había ocurrido. Después, el prócer triunfó en su
guerra de independencia y expresó su gratitud enviando a
Port-au-Prince una espada de regalo. De reconocimiento, ni hablar.
En realidad, las colonias españolas que habían pasado a ser países
independientes seguían teniendo esclavos, aunque algunas tuvieran,
además, leyes que lo prohibían. Bolívar dictó la suya en 1821, pero la
realidad no se dio por enterada. Treinta años después, en 1851,
Colombia abolió la esclavitud; y Venezuela en 1854.
---
En 1915, los marines desembarcaron en Haití. Se quedaron diecinueve
años. Lo primero que hicieron fue ocupar la aduana y la oficina de
recaudación de impuestos. El ejército de ocupación retuvo el salario
del presidente haitiano hasta que se resignó a firmar la liquidación
del Banco de la Nación, que se convirtió en sucursal del Citibank de
Nueva York. El presidente y todos los demás negros tenían la entrada
prohibida en los hoteles, restoranes y clubes exclusivos del poder
extranjero. Los ocupantes no se atrevieron a restablecer la
esclavitud, pero impusieron el trabajo forzado para las obras
públicas. Y mataron mucho. No fue fácil apagar los fuegos de la
resistencia. El jefe guerrillero, Charlemagne Péralte, clavado en cruz
contra una puerta, fue exhibido, para escarmiento, en la plaza
pública.
La misión civilizadora concluyó en 1934. Los ocupantes se retiraron
dejando en su lugar una Guardia Nacional, fabricada por ellos, para
exterminar cualquier posible asomo de democracia. Lo mismo hicieron en
Nicaragua y en la República Dominicana. Algún tiempo después, Duvalier
fue el equivalente haitiano de Somoza y de Trujillo.
---
Y así, de dictadura en dictadura, de promesa en traición, se fueron
sumando las desventuras y los años.
Aristide, el cura rebelde, llegó a la presidencia en 1991. Duró pocos
meses. El gobierno de los Estados Unidos ayudó a derribarlo, se lo
llevó, lo sometió a tratamiento y una vez reciclado lo devolvió, en
brazos de los marines, a la presidencia. Y otra vez ayudó a
derribarlo, en este año 2004, y otra vez hubo matanza. Y otra vez
volvieron los marines, que siempre regresan, como la gripe.
Pero los expertos internacionales son mucho más devastadores que las
tropas invasoras. País sumiso a las órdenes del Banco Mundial y del
Fondo Monetario, Haití había obedecido sus instrucciones sin chistar.
Le pagaron negándole el pan y la sal. Le congelaron los créditos, a
pesar de que había desmantelado el Estado y había liquidado todos los
aranceles y subsidios que protegían la producción nacional. Los
campesinos cultivadores de arroz, que eran la mayoría, se convirtieron
en mendigos o balseros. Muchos han ido y siguen yendo a parar a las
profundidades del mar Caribe, pero esos náufragos no son cubanos y
raras veces aparecen en los diarios.
Ahora Haití importa todo su arroz desde los Estados Unidos, donde los
expertos internacionales, que son gente bastante distraída, se han
olvidado de prohibir los aranceles y subsidios que protegen la
producción nacional.
---
En la frontera donde termina la República Dominicana y empieza Haití,
hay un gran cartel que advierte: El mal paso.
Al otro lado, está el infierno negro. Sangre y hambre, miseria, pestes.
En ese infierno tan temido, todos son escultores. Los haitianos tienen
la costumbre de recoger latas y fierros viejos y con antigua maestría,
recortando y martillando, sus manos crean maravillas que se ofrecen en
los mercados populares.
Haití es un país arrojado al basural, por eterno castigo de su
dignidad. Allí yace, como si fuera chatarra. Espera las manos de su
gente.
divendres, 23 d’octubre del 2009
Hombres, Juan José Millás
Hombres, de Juan José Millás
http://www.elpais.com/articulo/ultima/Hombres/elpepuopi/20091023elpepiult_1/Tes
http://www.elpais.com/articulo/ultima/Hombres/elpepuopi/20091023elpepiult_1/Tes
dimarts, 13 de gener del 2009
De Manolo Escobar a Estopa
El disc de La Marató de TV3 apel·la a la transversalitat de la cultura catalana. Hi trobem unes quantes aproximacions, cadascuna dotada del seu accent. En aquesta columna ens fixarem en quatre.
La sorpresa del disc són les versions en català que ofereixen Lolita i Manolo Escobar. La filla de Lola Flores recupera una cançó intimista de Joan Manuel Serrat, i el cantant de Mi carro ofereix una versió crooner d'El Dúo Dinámico. Més que la qualitat musical, el que ens interessa ressaltar aquí és l'articulació, que en tots dos casos resulta digna. Val la pena recordar que Lolita és filla d'El Pescaílla, guitarrista de Gràcia, i que Manolo Escobar va arribar a Barcelona als quinze anys, on va obtenir els primers èxits com a cantant. Sigui com sigui, tots dos dominen la vocal neutra i els sons fricatius més problemàtics (màgia, diumenge), tot i que Lolita mostra alguna dificultat amb les consonants palatals laterals.
Una altra de les veus del disc és la d'Abdeljalil Kodssi, fill de Marràqueix, que ofereix una versió en català d'All by myself, d'Eric Carmen. Kodssi no té cap problema a l'hora d'articular els sons fricatius, però en canvi mostra vacil·lacions en la vocal neutra.
Aturem-nos finalment en el grup Estopa, que opta per una cançó d'Albert Pla. Tot i haver nascut i crescut a Cornellà de Llobregat, la interpretació dels germans Muñoz és la que presenta més problemes, ja que inclou un seguit de paraules en què totes les vocals són articulades en castellà (vida, historia, gloria, hora, familia). De la dotzena llarga de cantants i grups del disc, Estopa és el que es mostra més incapaç d'assolir el so palatal lateral, que en el seu cas s'escora decididament cap al fricatiu: balla sona com baya.
D'ençà que anys enrere vam veure com Andreu Buenafuente els entrevistava en castellà a TV3, sospitàvem que Estopa no entenen el català. A partir d'ara, confirmem que no saben pronunciar-lo (vull dir, en comparació amb Lolita Flores, Manolo Escobar o Abdeljalil Kodssi). Tot plegat pot portar a qüestionar-se el poder que es tendeix a atribuir a l'anomenada "immersió lingüística", i a valorar la importància de la voluntat en qualsevol aprenentatge –o desaprenentatge.
Vicenç Pagès Jordà
http://www.vicencpagesjorda.net
La sorpresa del disc són les versions en català que ofereixen Lolita i Manolo Escobar. La filla de Lola Flores recupera una cançó intimista de Joan Manuel Serrat, i el cantant de Mi carro ofereix una versió crooner d'El Dúo Dinámico. Més que la qualitat musical, el que ens interessa ressaltar aquí és l'articulació, que en tots dos casos resulta digna. Val la pena recordar que Lolita és filla d'El Pescaílla, guitarrista de Gràcia, i que Manolo Escobar va arribar a Barcelona als quinze anys, on va obtenir els primers èxits com a cantant. Sigui com sigui, tots dos dominen la vocal neutra i els sons fricatius més problemàtics (màgia, diumenge), tot i que Lolita mostra alguna dificultat amb les consonants palatals laterals.
Una altra de les veus del disc és la d'Abdeljalil Kodssi, fill de Marràqueix, que ofereix una versió en català d'All by myself, d'Eric Carmen. Kodssi no té cap problema a l'hora d'articular els sons fricatius, però en canvi mostra vacil·lacions en la vocal neutra.
Aturem-nos finalment en el grup Estopa, que opta per una cançó d'Albert Pla. Tot i haver nascut i crescut a Cornellà de Llobregat, la interpretació dels germans Muñoz és la que presenta més problemes, ja que inclou un seguit de paraules en què totes les vocals són articulades en castellà (vida, historia, gloria, hora, familia). De la dotzena llarga de cantants i grups del disc, Estopa és el que es mostra més incapaç d'assolir el so palatal lateral, que en el seu cas s'escora decididament cap al fricatiu: balla sona com baya.
D'ençà que anys enrere vam veure com Andreu Buenafuente els entrevistava en castellà a TV3, sospitàvem que Estopa no entenen el català. A partir d'ara, confirmem que no saben pronunciar-lo (vull dir, en comparació amb Lolita Flores, Manolo Escobar o Abdeljalil Kodssi). Tot plegat pot portar a qüestionar-se el poder que es tendeix a atribuir a l'anomenada "immersió lingüística", i a valorar la importància de la voluntat en qualsevol aprenentatge –o desaprenentatge.
Vicenç Pagès Jordà
http://www.vicencpagesjorda.net
dimecres, 7 de gener del 2009
¿Qué es desproporcionado?
¿Qué es desproporcionado?
Escolar.net by Ignacio Escolar on 1/6/09
El filósofo francés prosionista André Gluksmann defiende la invasión de Gaza en un artículo publicado por El País y se pregunta, desde el titular, ¿qué significa "desproporcionada"? Se me ocurren varias respuestas. Es desproporcionado que un estado supuestamente democrático ajusticie, sin juicio previo, a todo aquel sospechoso de pertenecer a Hamás mientras arrasa la franja; tanques contra piedras. Es desproporcionado bloquear durante meses y meses a más de un millón y medio de personas en un pequeño espacio de tierra, la mayor cárcel de la historia. Es también desproporcionado matar a más 500 personas en once días -y sumando- como respuesta a cuatro muertos por parte de los rudimentarios cohetes de Hamás en todo un año. Desproporcionado sería también, por ejemplo, que el ejército español bombardease los ayuntamientos gobernados por ANV en Euskadi como respuesta, como castigo, al terrorismo etarra. En España hemos tenido muchos años con más de ocho asesinatos de ETA, así que tenemos excusa de sobra para que la comunidad internacional mire hacia otro lado.
Pero lo más desproporcionado de todo es presentar esta matanza de Israel en Gaza como un conflicto entre dos estados, como una guerra entre dos países. "Israel y Hamás luchan puerta a puerta en la ciudad de Gaza", titula hoy en portada El País. ¡Menuda guerra! ¡Menuda lucha! La proporción de muertos entre ambos bandos es de cien a uno, pero incluso esta estadística es engañosa. De los cinco soldados israelíes muertos, cuatro han caído víctimas del fuego amigo; así de quirúrgica es esta matanza donde ya han asesinado a cerca de cien niños.
divendres, 2 de gener del 2009
Els èxits de Cuba a revisió
Los logros de cuba a revisión
http://www.publico.es/187312/logros/cuba/revision
http://www.publico.es/187312/logros/cuba/revision
Desmontando los tópicos sobre Gaza
¿Hamas tomó el poder por la fuerza? ¿El bloqueo económico fue impuesto tras el 'golpe de Estado' de Hamas? ¿La culpa de la ofensiva es de Hamas por seguir lanzando cohetes? ¿Israel se defiende de la ofensiva palestina? ¿Se trata de un ataque contra la infraestructura terrorista de Hamas? Las respuestas a estas mentiras, en un excelente análisis de Mónica G. Prieto.
dilluns, 22 de desembre del 2008
Montar un belén
Montar un belén
http://blogs.publico.es/rafaelreig/449/montar-un-belen
Otro belén ha sido retirado del espacio público, esta vez de la sede de la Fiscalía General del Estado. Parece que la estampa de la Sagrada Familia es altamente provocativa y se procede, cada vez más, a su retirada. Empiezo a entender qué problema suscita. Y es que todas las imágenes, además de representar una verdad, acosan a la conciencia y la llaman al orden. Yo, que soy partidaria del 2×1, me he tomado la revancha: he instalado un nacimiento en la portería de la finca en la que vivo –sin que haya levantado ninguna protesta vecinal, sino todo lo contrario– y un segundo en el escaparate del comercio en el que trabajo.
ANA CORONADO BARCELONA
Ganas dan de utilizar la expresión "no quiero meterme en belenes", que la Moliner explica como "asunto que se presenta complicado y expuesto a disgustos". Sin embargo, no parece tan complicado: vivimos en un Estado laico. O por lo menos lo intentamos. Por tanto, los símbolos religiosos no pintan nada en espacios públicos, que compartimos ateos, católicos, musulmanes y adoradores de Manitú. Comprendo que sea difícil de entender, con este Gobierno que no hace más que genuflexiones ante los curas y soltarles pasta sin parar.
Nadie le impide poner diez mil belenes en espacios privados y quedarse tan a gusto. Pero no es suficiente, ¿verdad? Los católicos son como los jóvenes artistas: no les basta con saber que son genios, necesitan que todos los demás nos demos por enterados. Tienen que dar testimonio de su fe (y hay que reírles la gracia). Por ese motivo, todo joven con inquietudes artísticas se convierte sin remedio en un pelmazo, una carga para sus seres queridos y una amenaza para la paz social. La única defensa es seguirles la corriente: vale, tío, ya sé que tienes una creatividad desbordante, basta con mirar tus zapatos, pero no hace falta que me recites un poema en la oficina. Con ustedes pasa igual: oído, barra, son unos santos, pero no nos lo llenen todo de crucifijos, que no es indispensable.
Como los jóvenes artistas, los católicos también se sienten excepcionales e incomprendidos, en posesión de una verdad superior que les enfrenta, en general, a esta mezquina y prosaica sociedad, y más en particular a sus señores padres. Lo malo de ustedes es que lo suyo a menudo ni siquiera se pasa con la edad. Qué le vamos a hacer: genios incomprendidos de más de cuarenta. Dan pena, pero siempre les quedará, para consolarse, la fe en la gloria póstuma.
[textos][democràcia?][ateus][per un estat laic]
http://blogs.publico.es/rafaelreig/449/montar-un-belen
Otro belén ha sido retirado del espacio público, esta vez de la sede de la Fiscalía General del Estado. Parece que la estampa de la Sagrada Familia es altamente provocativa y se procede, cada vez más, a su retirada. Empiezo a entender qué problema suscita. Y es que todas las imágenes, además de representar una verdad, acosan a la conciencia y la llaman al orden. Yo, que soy partidaria del 2×1, me he tomado la revancha: he instalado un nacimiento en la portería de la finca en la que vivo –sin que haya levantado ninguna protesta vecinal, sino todo lo contrario– y un segundo en el escaparate del comercio en el que trabajo.
ANA CORONADO BARCELONA
Ganas dan de utilizar la expresión "no quiero meterme en belenes", que la Moliner explica como "asunto que se presenta complicado y expuesto a disgustos". Sin embargo, no parece tan complicado: vivimos en un Estado laico. O por lo menos lo intentamos. Por tanto, los símbolos religiosos no pintan nada en espacios públicos, que compartimos ateos, católicos, musulmanes y adoradores de Manitú. Comprendo que sea difícil de entender, con este Gobierno que no hace más que genuflexiones ante los curas y soltarles pasta sin parar.
Nadie le impide poner diez mil belenes en espacios privados y quedarse tan a gusto. Pero no es suficiente, ¿verdad? Los católicos son como los jóvenes artistas: no les basta con saber que son genios, necesitan que todos los demás nos demos por enterados. Tienen que dar testimonio de su fe (y hay que reírles la gracia). Por ese motivo, todo joven con inquietudes artísticas se convierte sin remedio en un pelmazo, una carga para sus seres queridos y una amenaza para la paz social. La única defensa es seguirles la corriente: vale, tío, ya sé que tienes una creatividad desbordante, basta con mirar tus zapatos, pero no hace falta que me recites un poema en la oficina. Con ustedes pasa igual: oído, barra, son unos santos, pero no nos lo llenen todo de crucifijos, que no es indispensable.
Como los jóvenes artistas, los católicos también se sienten excepcionales e incomprendidos, en posesión de una verdad superior que les enfrenta, en general, a esta mezquina y prosaica sociedad, y más en particular a sus señores padres. Lo malo de ustedes es que lo suyo a menudo ni siquiera se pasa con la edad. Qué le vamos a hacer: genios incomprendidos de más de cuarenta. Dan pena, pero siempre les quedará, para consolarse, la fe en la gloria póstuma.
[textos][democràcia?][ateus][per un estat laic]
dijous, 11 de desembre del 2008
El Bloc culminarà en febrer el seu procés de descatalanització
Cucarella
Al febrer el Bloc farà el seu nou congrés i a tenor de les declaracions a Vilaweb del seu secretari general, Enric Morera, i del que diu la ponència política a debatre, culminarà per fi el procés cap a la blaverització absoluta que va encetar el 1996, tan ben avalada, amb bíblia de capçalera i tot, per Joan Francesc Mira. Un procés que havia quedat a mitjan requesta després de la irrupció del Front del País Valencià i la seua posterior refundació en ERPV. Deuen haver-se adonat per fi que ni Esquerra ni l'indepedentisme catalanista suposen cap amenaça per al Bloc, més i tot permet visualitzar dues opcions nacionals nítidament contraposades. No debades, el neoblaverisme sol clavar en el mateix sac antivalencià espanyols i catalanistes. De més a més, els permet practicar l'anticatalanisme de baixa intensitat i així marcar més profundament les distàncies, fins poder arrancar-se definitivament tota la crosta catalanista.
El resultat del congrés està més que cantat, fins i tot a tantes setmanes vista. És la culminació lògica i natural d'un procés que, com he dit, s'havia hagut d'ajornar. Ara, per fi, es conclou. Enhorabona als qui s'hi encabotaren i han reeixit. Jo, com que sóc dels Països Catalans, hi mantindré la mateixa insalvable distància política, ben bé un abisme.
Assumir la realitat. Aquesta ha estat la cantarella insistent amb què s'ha volgut justificar aquest viratge que ara culmina.«Fem una aposta pel realisme»,afirma Morera. «Cal adequar l'oferta política a la realitat social del país», argumenta la ponència política a debatre. Però quina realitat hem d'assumir? A tenor dels resultats electorals, el País Valencià és un realitat espanyolíssima. Assumir la realitat, coherentment si més no, significa abandonar qualsevol signe d'identitat pròpia i adquirir la majoritària dels vencedors. Però la seua coherència no arriba a ser tan dràstica, s'aconforma amb assumir els arguments dels pactes entre espanyols: símbols, denominació, política lingüística… «O ens adaptem als canvis, o podem quedar fora de joc.», afirma Enric Morera. ¿I quins foren els qui pactaren aquests canvis que el Bloc diu que cal assumir? Fórem els valencians o foren els espanyols? Jo, que tinc memòria històrica, i recorde per quins valors lluitàvem i contra qui lluitàvem a finals dels setanta i primeries dels vuitanta, no entenc quina mena d'intel•ligència política és la que, passats els anys, proposa d'assumir com a propi tot allò contra el que ens havíem oposat aferrissadament. Sanxo ja li va dir al Quixot que per un viatge tan curt no calien alforges. I més modestament, aquest blogaire ja li ho va raonar al profeta Joan Francesc Mira, a propòsit del seu evangeli neoblaver Sobre la nació dels valencians:
«Assumir la realitat: això és que vostè ve a proposar com a única solució. Com ja ha proposat la UPV al seu VII congrés. I fer ecumenisme. Però fer ecumenisme en un sol sentit, de cara a acontentar un sol bàndol, i és potser per aquesta raó que passa amb presses i correres per la nostra història més recent. La seua tan alabada frase de la "utopia prescindible" ha passat a ser l'acusació definitiva. Els qui no volem renunciar al nostre catalanisme -irreductible o pragmàtic- ja no tenim lloc en el novíssim nacionalisme que vostès i altres animen i miren de quallar. Nosaltres, al capdavall, hem esdevingut prescindibles, perquè prescindible és la nostra utopia. I vist per on s'encamina el projecte, queda clar que la tria que hauríem de fer és a caixa o faixa: o renunciem al nostre concepte de nació -més o menys utòpic, més o menys pragmatitzable- o no tindrem cadira en el Nou Nacionalisme Valencià. Els altres sí que tenen la cadira assegurada -blava, supose-. De fet, tota aquesta comèdia s'ha muntat per a tirar-los l'estora als peus. I, és clar, si són els convidats a festes no seria de bon gust retraure'ls l'origen, ni de tirar-se terra als ulls denunciant amb qui ara cal fer garba i botifarra, i fins i tot encunyar a l'ensems el nou nacionalisme "estricament valencià".
La història del nostre país ha passat per moments més durs que no aquest. I, malgrat tot, sempre hi ha hagut qui no ha volgut assumir la realitat del moment i ha mantès un cert grau d'utopia. Pense, com ara, en Carles Ros, Llombart, Duran i Tortajada, Carles Salvador, Enric Valor... Si ells, i tants d'altres, hagueren assumit la realitat que els va tocar de viure, és molt possible que aquesta disputa d'idees ja no tindria lloc. Assumir la realitat, descriure el seu efecte pretesament irreversible... no deu ser, fet i fet, una forma d'abandonar-se, senyor Mira, de claudicar?»
Recorde que la ponència política que es va debatre al congrés d'UPV de 1996, a l'Eliana, també justificava, com ara, la convergència amb l'imaginari simbòlic i nacional del blaverisme il•lustrat per l'estèril «conflicte d'identitats», com el denomina Enric Morera. I per què hi debaten tant? Què vol dir Morera amb això,? Potser que el fracàs continuat del Bloc d'ençà de la seua creació ha estat per causa del «conflicte d'identitats», ja que per culpa seua no han pogut fer política? Que jo sàpiga els catalanistes més conseqüents ja abandonaren l'aventura del Bloc, per tant fa anys que podien haver arraconat el «conflicte d'identitats» i haver-se dedicar a fer més política.
Em pregunte quina mena de política efectiva es pot fer quan cadascú és d'un pensar diferent. La ponència política diu que advoca perquè el Bloc assumesca «totes les manifestacions simbòliques representatives del ser valencià: banderes, escut, himnes, etc., des de la Muixeranga al Cant de Lluita o Redempció i l'himne oficial». No és l'enemic comú el que conjunta i fa reeixir una opció política, sinó un projecte social i nacional compartit. Perquè en el moment de prendre una decisió política cal saber quins són els objectius, quin ha de ser el marc de referència. L'enemic comú no és un projecte: és una simple urgència conjuntural. Amb tot, el projecte comú que eixirà del proper congrés del Bloc serà clar com un cel ras i blau.
A l'entrevista de Vilaweb, Morera diu que el valencianisme ha guanyat una batalla. Una! La de la unitat de la llengua. Però s'equivoca. La unitat de la llengua no la garanteix una definició enrevessada i críptica d'una acadèmia de la llengua composta per membres de quota política, sinó la consciència dels parlants d'aqueixa llengua i el mercat que li garanteix supervivència i futur econòmic. I avui, més i tot amb la ponència política que pretén aprovar el Bloc, la consciència dels parlants diferencia entre valencià i català, i el mercat se n'ha anat a orri.
Si tot el camí que havíem de fer d'ençà d'aquella esperançada exigència de «Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia» ha hagut d'acabar en la justificació i defensa, pèl per pèl, dels mateixos símbols i valors nacionals que la Unión Valenciana de Lizondo (sí, són els mateixos símbols i els mateixos valors nacionals!), criatura infame nascuda per mor dels experiments que durant la "transició" van sorgir dels laboratoris d'agitació i conflicte de l'espanyolisme més criminal, si aquest és el final de ruta del camí, quin fracàs i quina vergonya i quina humiliació!
dijous, 4 de desembre del 2008
dimecres, 3 de desembre del 2008
Métase con Chávez: se lleva mucho
Métase con Chávez: se lleva mucho
http://blogs.publico.es/eldedoenlallaga/433/metase-con-chavez-se-lleva-mucho
Hugo Chávez anima a sus seguidores a promover una consulta popular que le permita repetir su mandato presidencial y muchos de nuestros probos comentaristas están escandalizados.
Es curioso cómo funcionan. Si la población de tal o cual estado europeo rechaza en referéndum una reforma importante del funcionamiento de la UE –ha habido varias que han padecido esa suerte–, a nuestros guardianes de la pureza democrática les parece estupendo que el asunto vuelva a someterse a votación al cabo de unos pocos meses, a ver si tiene mejor suerte, e incluso aplauden que se busque un subterfugio para sacar adelante el proyecto sin necesidad de que pase por las urnas, no vaya a ser que sea derrotado de nuevo. En Dinamarca, en Francia y en Irlanda saben algo de estas cosas.
No hay ningún principio rector de la democracia que establezca que lo decidido en un referéndum no pueda ser rectificado en virtud de otro referéndum posterior. No sólo porque el propio electorado experimenta transformaciones generacionales, sino también porque cada votante puede cambiar de opinión en función de las circunstancias. (Un dato curioso: según el último Sociómetro Vasco, recientemente dado a conocer, una proporción considerable de la población vasca declara que apoyaría o rechazaría en las urnas la independencia de Euskadi según cómo viera las cosas en el momento de producirse la votación.).
En resumen: que casi todo en esta vida es legítimo, a no ser que sea el jefe de Estado venezolano quien lo proponga.
"¡Quiere convertir su presidencia en vitalicia!", claman algunos. Ya. No como Juan Carlos I, quien, como todos sabemos, abandonó el cargo al cabo de dos mandatos, tras pasar por las urnas.
http://blogs.publico.es/eldedoenlallaga/433/metase-con-chavez-se-lleva-mucho
Hugo Chávez anima a sus seguidores a promover una consulta popular que le permita repetir su mandato presidencial y muchos de nuestros probos comentaristas están escandalizados.
Es curioso cómo funcionan. Si la población de tal o cual estado europeo rechaza en referéndum una reforma importante del funcionamiento de la UE –ha habido varias que han padecido esa suerte–, a nuestros guardianes de la pureza democrática les parece estupendo que el asunto vuelva a someterse a votación al cabo de unos pocos meses, a ver si tiene mejor suerte, e incluso aplauden que se busque un subterfugio para sacar adelante el proyecto sin necesidad de que pase por las urnas, no vaya a ser que sea derrotado de nuevo. En Dinamarca, en Francia y en Irlanda saben algo de estas cosas.
No hay ningún principio rector de la democracia que establezca que lo decidido en un referéndum no pueda ser rectificado en virtud de otro referéndum posterior. No sólo porque el propio electorado experimenta transformaciones generacionales, sino también porque cada votante puede cambiar de opinión en función de las circunstancias. (Un dato curioso: según el último Sociómetro Vasco, recientemente dado a conocer, una proporción considerable de la población vasca declara que apoyaría o rechazaría en las urnas la independencia de Euskadi según cómo viera las cosas en el momento de producirse la votación.).
En resumen: que casi todo en esta vida es legítimo, a no ser que sea el jefe de Estado venezolano quien lo proponga.
"¡Quiere convertir su presidencia en vitalicia!", claman algunos. Ya. No como Juan Carlos I, quien, como todos sabemos, abandonó el cargo al cabo de dos mandatos, tras pasar por las urnas.
dimecres, 26 de novembre del 2008
L'ultradreta ha robat el llenguatge a l'esquerra
"La ultraderecha ha robado el lenguaje a la izquierda"
Entrevista a Thomas Frank, intelectual estadounidense que ha explorado sin cesar la relación entre política, cultura popular, economía y propaganda.
... Fundador del periódico satírico-político The Baffler en 1988, escribe regularmente en la revista Harpers, en The Wall Street Journal y en The New York Times. Ha publicado en castellano en Archipiélago, El Viejo Topo y la edición española de Le Monde Diplomatique. Su único libro traducido al castellano es ¿Qué pasa con Kansas?, sobre cómo los ultraconservadores conquistaron el corazón de Estados Unidos. ...
http://www.publico.es/internacional/177051/ultraderecha/robado/lenguaje/izquierda
¿Qué pasa con Kansas?, sobre cómo los ultraconservadores conquistaron el corazón de Estados Unidos
http://www.casadellibro.com/libro-que-pasa-con-kansas-como-los-ultraconservadores-conquistaron-el-corazon-de-estados-unidos/2900001285169
The baffler
http://en.wikipedia.org/wiki/The_Baffler
Harper's
http://www.harpers.org
Archipiélago-Cuadernos de crítica de la cultura
http://www.archipielago-ed.com
El viejo topo
http://www.elviejotopo.com
Entrevista a Thomas Frank, intelectual estadounidense que ha explorado sin cesar la relación entre política, cultura popular, economía y propaganda.
... Fundador del periódico satírico-político The Baffler en 1988, escribe regularmente en la revista Harpers, en The Wall Street Journal y en The New York Times. Ha publicado en castellano en Archipiélago, El Viejo Topo y la edición española de Le Monde Diplomatique. Su único libro traducido al castellano es ¿Qué pasa con Kansas?, sobre cómo los ultraconservadores conquistaron el corazón de Estados Unidos. ...
http://www.publico.es/internacional/177051/ultraderecha/robado/lenguaje/izquierda
¿Qué pasa con Kansas?, sobre cómo los ultraconservadores conquistaron el corazón de Estados Unidos
http://www.casadellibro.com/libro-que-pasa-con-kansas-como-los-ultraconservadores-conquistaron-el-corazon-de-estados-unidos/2900001285169
The baffler
http://en.wikipedia.org/wiki/The_Baffler
Harper's
http://www.harpers.org
Archipiélago-Cuadernos de crítica de la cultura
http://www.archipielago-ed.com
El viejo topo
http://www.elviejotopo.com
dilluns, 17 de novembre del 2008
Bolonya, oportunitat i pretext
Bolonia, oportunidad y pretexto, de José Antonio Piqueras
http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008111600_5_519905__Opinion-Bolonia-oportunidad-pretexto
http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008111600_5_519905__Opinion-Bolonia-oportunidad-pretexto
Dos mails oberts sobre educació de Carlota Franco
Immòbils i bocabadats / Futurs telespectadors
L'escola, com més tard millor
http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2744491
dijous, 13 de novembre del 2008
dimecres, 12 de novembre del 2008
The party's over (III)
'The Economist' diu que la descentralització espanyola "potser ha anat massa lluny"
El prestigiós diari econòmic britànic The Economist, en un ampli reportatge publicat fa pocs dies, argumenta que el procés autonòmic espanyol i la transferència de competències a les comunitats autònomes "potser ha anat massa lluny". El reportatge, generalment molt acurat, tot i que inclou alguna inexactitud, té cura de presentar els diferents punts de vista sobre la qüestió, però s'inclina lleugerament cap a una visió més centralista de l'Estat o, en tot cas, cap a un federalisme que "hauria fixat clarament les regles", evitant que les comunitats autònomes, especialment Catalunya i el País Basc, segueixin reivindiquen més capacitat d'autogovern.
El reportatge, que admet que, en termes generals, el sistema autonòmic ha estat positiu, adverteix també d'una sèrie de problemes que hauria generat. Per exemple, el "renaixement d'un vell fenomen polític espanyol, el cacic, o líder polític provincial". I en posa tres exemples, però no pas de líders provincials de comportament clarament caciquil i que tothom pot tenir en ment, sinó de presidents autonòmics d'ara i d'ahir: Jordi Pujol, Manuel Fraga i Manuel Chaves. El diari econòmic se sorprèn que "aquests prínceps moderns", els presidents autonòmics, tinguin "les seves corts". I explica que "cada govern regional vol les seves pròpies universitats i museus" i, en una afirmació ben errònia, que "cada govern regional té la seva pròpia televisió".
Després de presentar aquests exemples de descentralització, que se suggereix que és excessiva, el reportatge explica que tot plegat "no ha aplacat" els nacionalistes catalans, bascos i gallecs, que no accepten el "Café per a tothom" perquè "el volen només per a ells sols, com a reconeixement que són diferents". I passa a explicar que, tot i que els "nacionalistes" catalans i bascos segueixen amb les seves reivindicacions, en molts aspectes estan més que assolides. I fins i tot massa, que succeeix, segons el diari, en l'espinós tema de la llengua
Millor en bilingüe
'The Economist' explica que la política de la Generalitat està teòricament pel bilingüisme, però que, en la pràctica, l'escola és en català, "amb el castellà ensenyat com un idioma estranger". També afirma que "un professor que no parla res de català gairebé no té cap possibilitat d'ensenyar a la Universitat a Barcelona" i que "un film en castellà no serà subvencionat amb fons públics". Actuacions que, citant al líder de CiU, Artur Mas, són necessàries perquè sinó "el català corre el risc de desaparèixer". Però el diari també remarca que "tot i aquests esforços, només la meitat dels catalans usa habitualment el català".
Les tesis de Savater
Tot i que presenta amb respecte les tesis del catalanisme sobre la llengua, el reportatge s'alinea lleugerament més amb les del nacionalisme espanyol. Així, afirma que el "dogmatisme lingüístic" dels governs català i basc ha provocat una reacció contrària, i posa com a exemple el Manifest per l'espanyol de Fernando Savater i "altres figures públiques". Així, explica que tot i que "la premsa socialista" qualifica els promotors del manifest de "nacionalistes Castellans", en realitat han "tocat un punt sensible". I afirma que "molts catalans raonables", sense citar-los ni quantificar-los, opinen que "el català estarà sa i estalvi si continua sent la llengua de l'escola primària, però que Catalunya guanyaria molt més permetent que es pogués escollir entre català i castellà a les escoles secundàries".
Reconeix el dèficit català
El reportatge, això sí, també reconeix que, fins ara, Catalunya "tot i ser la quarta regió més rica, rebia menys despesa pública per cap que moltes altres", i que en els propers set anys aquest desajust se solucionarà amb l'aplicació de l'Estatut. I conclou amb una tesi sorprenent: que, en comptes d'aquesta continua tensió entre les reivindicacions autonòmiques i els corrents centralistes, "hauria estat més senzill que Espanya hagués adoptat un model federal el 1978", que hauria "fixat clarament les regles", amb un Senat que faria les funcions de cambra territorial, a imatge del Bundesrat alemany. Però explica que aquest federalisme mai no ha pogut ser possible, tant perquè els nacionalistes catalans i bascos només haurien acceptat "una confederació de nacions", com perquè el PP no en vol sentir a parlar, de federalisme.
eldebat.cat
El prestigiós diari econòmic britànic The Economist, en un ampli reportatge publicat fa pocs dies, argumenta que el procés autonòmic espanyol i la transferència de competències a les comunitats autònomes "potser ha anat massa lluny". El reportatge, generalment molt acurat, tot i que inclou alguna inexactitud, té cura de presentar els diferents punts de vista sobre la qüestió, però s'inclina lleugerament cap a una visió més centralista de l'Estat o, en tot cas, cap a un federalisme que "hauria fixat clarament les regles", evitant que les comunitats autònomes, especialment Catalunya i el País Basc, segueixin reivindiquen més capacitat d'autogovern.
El reportatge, que admet que, en termes generals, el sistema autonòmic ha estat positiu, adverteix també d'una sèrie de problemes que hauria generat. Per exemple, el "renaixement d'un vell fenomen polític espanyol, el cacic, o líder polític provincial". I en posa tres exemples, però no pas de líders provincials de comportament clarament caciquil i que tothom pot tenir en ment, sinó de presidents autonòmics d'ara i d'ahir: Jordi Pujol, Manuel Fraga i Manuel Chaves. El diari econòmic se sorprèn que "aquests prínceps moderns", els presidents autonòmics, tinguin "les seves corts". I explica que "cada govern regional vol les seves pròpies universitats i museus" i, en una afirmació ben errònia, que "cada govern regional té la seva pròpia televisió".
Després de presentar aquests exemples de descentralització, que se suggereix que és excessiva, el reportatge explica que tot plegat "no ha aplacat" els nacionalistes catalans, bascos i gallecs, que no accepten el "Café per a tothom" perquè "el volen només per a ells sols, com a reconeixement que són diferents". I passa a explicar que, tot i que els "nacionalistes" catalans i bascos segueixen amb les seves reivindicacions, en molts aspectes estan més que assolides. I fins i tot massa, que succeeix, segons el diari, en l'espinós tema de la llengua
Millor en bilingüe
'The Economist' explica que la política de la Generalitat està teòricament pel bilingüisme, però que, en la pràctica, l'escola és en català, "amb el castellà ensenyat com un idioma estranger". També afirma que "un professor que no parla res de català gairebé no té cap possibilitat d'ensenyar a la Universitat a Barcelona" i que "un film en castellà no serà subvencionat amb fons públics". Actuacions que, citant al líder de CiU, Artur Mas, són necessàries perquè sinó "el català corre el risc de desaparèixer". Però el diari també remarca que "tot i aquests esforços, només la meitat dels catalans usa habitualment el català".
Les tesis de Savater
Tot i que presenta amb respecte les tesis del catalanisme sobre la llengua, el reportatge s'alinea lleugerament més amb les del nacionalisme espanyol. Així, afirma que el "dogmatisme lingüístic" dels governs català i basc ha provocat una reacció contrària, i posa com a exemple el Manifest per l'espanyol de Fernando Savater i "altres figures públiques". Així, explica que tot i que "la premsa socialista" qualifica els promotors del manifest de "nacionalistes Castellans", en realitat han "tocat un punt sensible". I afirma que "molts catalans raonables", sense citar-los ni quantificar-los, opinen que "el català estarà sa i estalvi si continua sent la llengua de l'escola primària, però que Catalunya guanyaria molt més permetent que es pogués escollir entre català i castellà a les escoles secundàries".
Reconeix el dèficit català
El reportatge, això sí, també reconeix que, fins ara, Catalunya "tot i ser la quarta regió més rica, rebia menys despesa pública per cap que moltes altres", i que en els propers set anys aquest desajust se solucionarà amb l'aplicació de l'Estatut. I conclou amb una tesi sorprenent: que, en comptes d'aquesta continua tensió entre les reivindicacions autonòmiques i els corrents centralistes, "hauria estat més senzill que Espanya hagués adoptat un model federal el 1978", que hauria "fixat clarament les regles", amb un Senat que faria les funcions de cambra territorial, a imatge del Bundesrat alemany. Però explica que aquest federalisme mai no ha pogut ser possible, tant perquè els nacionalistes catalans i bascos només haurien acceptat "una confederació de nacions", com perquè el PP no en vol sentir a parlar, de federalisme.
eldebat.cat
The party's over (II)
L'autor de l'article de 'The Economist' es pregunta si no "s'està fent un mirall de les polítiques intolerants de la dictadura" per defensar el català
L'autor del polèmic article sobre Espanya i Catalunya publicat a The Economist, Michael Reid, ha assegurat, en una entrevista a La Nit de RAC1, que "no veig que s'hagi de rectificar... És un reportatge que recull moltes opinions i que inclou una anàlisi que crec que és bastant ajustada, la veritat". D'aquesta manera ha respost a les demandes de rectificació fetes per la pròpia Generalitat que han arribat tant des de l'estranger com des de Catalunya. El delegat del Govern al Regne Unit, Xavier Solano, ha enviat una carta al director de la revista matisant alguns dels comentaris que es realitzen sobre Catalunya. En aquest sentit, la consellera de Justícia, Montserrat Tura, va fer de portaveu del Govern i va assegurar que les declaracions "no només són difamatòries sinó insultants". Per aquest motiu, ha demanat una rectificació i una disculpa a banda de considerar "preocupant" el desconeixement de la política catalana i espanyola que demostra l'articulista.
Reid, però, no s'ha retret de cap de les seves paraules i, fins i tot, ha insistit en la seva visió de Catalunya. "Entenc que és important resguardar el català, defensar-lo i compensar el dany fet durant la dictadura, però un es pregunta si no s'està fent un mirall de les polítiques intolerants de la dictadura", ha comentat a l'entrevista.
El periodista escrivia a "The party is over" (La festa ha acabat) que, malgrat alguns beneficis, potser l'Estat de les autonomies "havia arribat massa lluny". A més, considera la política lingüística del Govern com "dogmàtica" i assegurava que havia renascut el fenomen del "caciquisme" citant a Jordi Pujol, Manuel Chaves i Manuel Fraga. Tot i les crítiques, el periodista de The Economist assegura que l'article "és un informe de com veig Espanya en aquest moment...Em va semblar important destacar que la descentralització, els últims 30 anys, ha tingut molts aspectes positius, però hi ha un malestar creixent en alguns aspectes."
Tura va sortir en defensa de l'expresident de la Generalitat remarcant que durant 23 anys ha estat escollit democràticament i que, pel que fa a la llengua, la Generalitat garanteix que tots els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats en una societat plural social i culturalment.
Crisi econòmica i autonomies
Michael Reid, en la seva entrevista a RAC1, ha assegurat que a Catalunya haurien d'atendre més a solucionar la crisi econòmica que a les autonomies perquè "amb l'economia entrant en recessió, els espanyols, i aquí fins i tot els catalans, demanaran al Govern que prengui mesures contra la recessió i el Govern cada cop té menys recursos, amb els que fer això", ha assegurat.
'La Vanguardia' defensa 'The Economist'
Des de les pàgines d'editorial de La Vanguardia han sortit en defensa de The Economist. En un petit article titulat "En defensa de The Economist" assegura que tot i que la revista "és una capçalera de prestigi (...) segurament no sigui infalible, els seus reporters tenen tot el dret a aportar la seva visió dels països sobre els que escriu fins i tot encara que no correspongui amb la que majoritàriament es percep en aquests llocs. No podem ser tan susceptibles ni posar-nos les mans al cap pel fet que un mitjà de comunicació, un més al cap i a la fi, no doni la imatge de Catalunya que ens agradaria llegir", conclou.
eldebat.cat
L'autor del polèmic article sobre Espanya i Catalunya publicat a The Economist, Michael Reid, ha assegurat, en una entrevista a La Nit de RAC1, que "no veig que s'hagi de rectificar... És un reportatge que recull moltes opinions i que inclou una anàlisi que crec que és bastant ajustada, la veritat". D'aquesta manera ha respost a les demandes de rectificació fetes per la pròpia Generalitat que han arribat tant des de l'estranger com des de Catalunya. El delegat del Govern al Regne Unit, Xavier Solano, ha enviat una carta al director de la revista matisant alguns dels comentaris que es realitzen sobre Catalunya. En aquest sentit, la consellera de Justícia, Montserrat Tura, va fer de portaveu del Govern i va assegurar que les declaracions "no només són difamatòries sinó insultants". Per aquest motiu, ha demanat una rectificació i una disculpa a banda de considerar "preocupant" el desconeixement de la política catalana i espanyola que demostra l'articulista.
Reid, però, no s'ha retret de cap de les seves paraules i, fins i tot, ha insistit en la seva visió de Catalunya. "Entenc que és important resguardar el català, defensar-lo i compensar el dany fet durant la dictadura, però un es pregunta si no s'està fent un mirall de les polítiques intolerants de la dictadura", ha comentat a l'entrevista.
El periodista escrivia a "The party is over" (La festa ha acabat) que, malgrat alguns beneficis, potser l'Estat de les autonomies "havia arribat massa lluny". A més, considera la política lingüística del Govern com "dogmàtica" i assegurava que havia renascut el fenomen del "caciquisme" citant a Jordi Pujol, Manuel Chaves i Manuel Fraga. Tot i les crítiques, el periodista de The Economist assegura que l'article "és un informe de com veig Espanya en aquest moment...Em va semblar important destacar que la descentralització, els últims 30 anys, ha tingut molts aspectes positius, però hi ha un malestar creixent en alguns aspectes."
Tura va sortir en defensa de l'expresident de la Generalitat remarcant que durant 23 anys ha estat escollit democràticament i que, pel que fa a la llengua, la Generalitat garanteix que tots els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats en una societat plural social i culturalment.
Crisi econòmica i autonomies
Michael Reid, en la seva entrevista a RAC1, ha assegurat que a Catalunya haurien d'atendre més a solucionar la crisi econòmica que a les autonomies perquè "amb l'economia entrant en recessió, els espanyols, i aquí fins i tot els catalans, demanaran al Govern que prengui mesures contra la recessió i el Govern cada cop té menys recursos, amb els que fer això", ha assegurat.
'La Vanguardia' defensa 'The Economist'
Des de les pàgines d'editorial de La Vanguardia han sortit en defensa de The Economist. En un petit article titulat "En defensa de The Economist" assegura que tot i que la revista "és una capçalera de prestigi (...) segurament no sigui infalible, els seus reporters tenen tot el dret a aportar la seva visió dels països sobre els que escriu fins i tot encara que no correspongui amb la que majoritàriament es percep en aquests llocs. No podem ser tan susceptibles ni posar-nos les mans al cap pel fet que un mitjà de comunicació, un més al cap i a la fi, no doni la imatge de Catalunya que ens agradaria llegir", conclou.
eldebat.cat
The party's over
La Generalitat acusa a 'The Economist' de difamar a Catalunya en un reportaje
La revista británica publicó un reportaje titulado 'La fiesta ha terminado', donde analizaba la crisis económica española y en el que hacía alusión a los nacionalismos como parte del problema.
Avui.cat
El govern acusa The Economist d'insultar Catalunya
eldebat.cat
La revista británica publicó un reportaje titulado 'La fiesta ha terminado', donde analizaba la crisis económica española y en el que hacía alusión a los nacionalismos como parte del problema.
El gobierno de la Generalitat ha pedido al semanario británico The Economist que rectifique un reportaje sobre España en el que, según la consellera Montserrat Tura, "se difama" a Cataluña y "se insulta" al ex presidente catalán Jordi Pujol.
Tura he hecho estos comentarios en la rueda de prensa posterior a la sesión del Gobierno autonómico, en donde ha revelado que el delegado de la Generalitat de Cataluña en el Reino Unido, Xavier Solano, ha remitido una carta de queja a la dirección de "The Economist" por su reportaje The party's over (La fiesta ha terminado).
El govern demana a The Economist que rectifiqui un reportatge que difama a Catalunya
Avui.cat
El govern acusa The Economist d'insultar Catalunya
eldebat.cat
How much is enough Ramoneda?
How much is enough Ramoneda?, mail obert de Vicent Partal
El prestigiós setmanari anglès The Economist ha publicat un article àcid i molt marcat políticament sobre la realitat catalana i espanyola, article que ha organitzat una bona polèmica, amb queixa oficial del govern inclosa, una hipereacció desconcertant que no acabe d'entendre.
Primer: cadascú veu el que vol. A mi em pot agradar o desagradar el text però és la visió del seu autor. Em pot sorprendre que ignore per complet l'anti-catalanisme de que fan gala els mitjans madrilenys i la tensió que això motiva o que no diga ni pruna del fet (absurd) que el constitucional podria tombar un estatut que és una llei votada pel mateix parlament espanyol i pel poble català o, encara més, que obvie les balances fiscals, malgrat una referència esquiva, quan la majoria de l'article parla d'economia... Però dit tot això en un país normal el que se sol fer és dir que aquest senyor o és un ignorant o té mala fe, que l'article no t'ha agradat gens i a córrer un altre bou... Escandalitzar-se i organitzar un cristo diplomàtic per un article de la revista més iconoclasta de la dreta mundial és molt miop i amaga que en qualsevol cas allò curiós no és tant que entén el senyor de l'Economist com qui són els qui li xiuxiuegen a l'orella allò que vol escoltar. I ací és on l'anàlisi del text dóna per a molt.
Pel que sembla l'article l'ha escrit el senyor aquest anglès parlant amb el filòsof Ramoneda (Barnils, pare, canviava la r per una altra lletra molt més sonora), amb l'Enric Juliana de La Vanguardia (Española) i amb el Narcís Serra, pel que fa als indígenes. I amb el Savater, l'Elorza i els signants de tots els manifiestos nacionalistes espanyols. Què voleu que entenga, doncs, el pobre home? És veritat que parla un moment també amb l'Artur Mas, que supose que fa el que pot per a fer-se entendre i amb algun basc. La resta és gilroblisme amb to localista barceloní, d'aquest tipus pijo-cosmopolita. I amb aquesta tela la roba no pot eixir res més que descolorida.
Curiosament, però, i això resulta cridaner, l'autor no parla en cap moment amb ningú del govern de la Generalitat: ni el president Montilla ni el responsable de la política exterior Carod existeixen. Cosa que fa que pensar, la veritat. I que potser explica la hipereacció. La consellera Tura i el delegat del govern al Regne Unit, Xavier Solano, han protestat formalment i sembla que han demanat una rectificació -cosa que jo crec que és un gran error perquè l'article no conté cap mentida indiscutible ni cap insult. Crec que és ple d'interpretacions molt i molt esbiaixades però això en qualsevol cas és opinable. Insults jo no en veig per enlloc tot llegint-lo però el govern apunta com a argument que no es pot qualificar el president Pujol de "cacique".
Ai caram, estic emocionat. M'agrada tanta delicadesa del PSC amb l'històric dirigent de Convergència però en el context d'aquest article qualificar el president Pujol, (o Fraga Iribarne o Manuel Chaves, que reben també i igual) de "cacique" només és una hipèrbole desmesurada i un pèl desagradable. Hipèrbole, però, que té autor ja que només cal llegir el text per a veure que qui ho diu això és Antonio Muñoz Molina, un columnista d'El País que es declara "socialista de cor i sense partit". Com també només cal llegir l'article per a adonar-se'n que qui remata la descripció que tant sembla haver indignat la consellera Tura és Ramoneda, columnista del mateix diari i adorador del mateix déu.
Llegim, però, el text concret, perquè sempre és bo llegir en comptes de parlar d'oïdes. L'article diu que la descentralització "First, it has led to a renaissance of an old Spanish political phenomenon, the cacique or provincial political boss, as Antonio Muñoz Molina, a leading novelist, points out." Molina, doncs. I immediatament després qui rebla el clau és el filòsof Ramoneda que tot just passat un punt i a part diu que "These modern princes have their courts. "Every regional government wants its own universities, contemporary-art museum and science museum," says Josep Ramoneda, who heads the Centre for Contemporary Culture in Barcelona. "In the United States there's only one Hollywood. Here they want 17."
I molesta això? A mi ni em molesta ni em sorprèn venint de qui ve. Però si al govern li molesta potser que les reclamacions vagen a qui han d'anar. Que no viu a Londres.
El prestigiós setmanari anglès The Economist ha publicat un article àcid i molt marcat políticament sobre la realitat catalana i espanyola, article que ha organitzat una bona polèmica, amb queixa oficial del govern inclosa, una hipereacció desconcertant que no acabe d'entendre.
Primer: cadascú veu el que vol. A mi em pot agradar o desagradar el text però és la visió del seu autor. Em pot sorprendre que ignore per complet l'anti-catalanisme de que fan gala els mitjans madrilenys i la tensió que això motiva o que no diga ni pruna del fet (absurd) que el constitucional podria tombar un estatut que és una llei votada pel mateix parlament espanyol i pel poble català o, encara més, que obvie les balances fiscals, malgrat una referència esquiva, quan la majoria de l'article parla d'economia... Però dit tot això en un país normal el que se sol fer és dir que aquest senyor o és un ignorant o té mala fe, que l'article no t'ha agradat gens i a córrer un altre bou... Escandalitzar-se i organitzar un cristo diplomàtic per un article de la revista més iconoclasta de la dreta mundial és molt miop i amaga que en qualsevol cas allò curiós no és tant que entén el senyor de l'Economist com qui són els qui li xiuxiuegen a l'orella allò que vol escoltar. I ací és on l'anàlisi del text dóna per a molt.
Pel que sembla l'article l'ha escrit el senyor aquest anglès parlant amb el filòsof Ramoneda (Barnils, pare, canviava la r per una altra lletra molt més sonora), amb l'Enric Juliana de La Vanguardia (Española) i amb el Narcís Serra, pel que fa als indígenes. I amb el Savater, l'Elorza i els signants de tots els manifiestos nacionalistes espanyols. Què voleu que entenga, doncs, el pobre home? És veritat que parla un moment també amb l'Artur Mas, que supose que fa el que pot per a fer-se entendre i amb algun basc. La resta és gilroblisme amb to localista barceloní, d'aquest tipus pijo-cosmopolita. I amb aquesta tela la roba no pot eixir res més que descolorida.
Curiosament, però, i això resulta cridaner, l'autor no parla en cap moment amb ningú del govern de la Generalitat: ni el president Montilla ni el responsable de la política exterior Carod existeixen. Cosa que fa que pensar, la veritat. I que potser explica la hipereacció. La consellera Tura i el delegat del govern al Regne Unit, Xavier Solano, han protestat formalment i sembla que han demanat una rectificació -cosa que jo crec que és un gran error perquè l'article no conté cap mentida indiscutible ni cap insult. Crec que és ple d'interpretacions molt i molt esbiaixades però això en qualsevol cas és opinable. Insults jo no en veig per enlloc tot llegint-lo però el govern apunta com a argument que no es pot qualificar el president Pujol de "cacique".
Ai caram, estic emocionat. M'agrada tanta delicadesa del PSC amb l'històric dirigent de Convergència però en el context d'aquest article qualificar el president Pujol, (o Fraga Iribarne o Manuel Chaves, que reben també i igual) de "cacique" només és una hipèrbole desmesurada i un pèl desagradable. Hipèrbole, però, que té autor ja que només cal llegir el text per a veure que qui ho diu això és Antonio Muñoz Molina, un columnista d'El País que es declara "socialista de cor i sense partit". Com també només cal llegir l'article per a adonar-se'n que qui remata la descripció que tant sembla haver indignat la consellera Tura és Ramoneda, columnista del mateix diari i adorador del mateix déu.
Llegim, però, el text concret, perquè sempre és bo llegir en comptes de parlar d'oïdes. L'article diu que la descentralització "First, it has led to a renaissance of an old Spanish political phenomenon, the cacique or provincial political boss, as Antonio Muñoz Molina, a leading novelist, points out." Molina, doncs. I immediatament després qui rebla el clau és el filòsof Ramoneda que tot just passat un punt i a part diu que "These modern princes have their courts. "Every regional government wants its own universities, contemporary-art museum and science museum," says Josep Ramoneda, who heads the Centre for Contemporary Culture in Barcelona. "In the United States there's only one Hollywood. Here they want 17."
I molesta això? A mi ni em molesta ni em sorprèn venint de qui ve. Però si al govern li molesta potser que les reclamacions vagen a qui han d'anar. Que no viu a Londres.
dimarts, 11 de novembre del 2008
Lloguers sense paquet
Alquileres sin paquete
José Manuel Naredo
09/11/08
El paquete de ayudas a los parados con problemas de pagos por vivienda, que hoy se aprueba en el Consejo de Ministros, muestra un olvido significativo: los parados que viven en pisos de alquiler. Lo que es grave, cuando el colectivo de inquilinos en paro alberga muchas veces situaciones más precarias que el de los que se han comprometido a acceder a la propiedad de sus viviendas y dista mucho de ser despreciable en las grandes ciudades.
Dos razones pueden explicar este olvido. Una, que el apoyo a las personas sea sólo una coartada para apoyar de nuevo a las entidades financieras, rebajando la morosidad que se les viene encima, cuando estas entidades ya se habían visto bien inyectadas, avaladas y arropadas por el Estado. Lo que no pasa con las pobres personas que viven en alquiler, por muy necesitadas que estén. La otra razón sería el mero continuismo de una política que ve en la vivienda en propiedad el único modelo digno de ser apoyado, aunque cuente ya con muy notables apoyos. Pues las desgravaciones fiscales por compra de vivienda superaron en 2007 los seis mil millones de euros, afectando a seis millones y medio de declarantes (casi el 40%).
La creación franquista de un Ministerio de Vivienda orientado a promover la vivienda en propiedad como vacuna contra la inestabilidad social dio buenos frutos. Con la retórica falangista del momento, el entonces ministro de Vivienda e ideólogo de Franco José Luis Arrese, decía que para hacer "gente de orden" y asegurar el conformismo de la población, había que facilitar su acceso a la propiedad de la vivienda, atándola, además, con responsabilidades de pago importantes. Se des plazó, así, el régimen de tenencia de las viviendas desde el alquiler hacia la propiedad. Pues el alquiler era entonces aplastantemente mayoritario en las ciudades. Según datos del Censo 1950, en Barcelona, sólo el 5 % de las viviendas estaba ocupado por sus propietarios, en Madrid el 6%, en Sevilla el 10 %, en Bilbao el 12 %, etc.
El empeño de promover la vivienda en propiedad vino a culminar medio siglo después de haberse iniciado y un cuarto de siglo después de muerto Franco. Si algo quedó bien atado después de su muerte, fueron la política de vivienda y la práctica del "pelotazo" inmobiliario. Un continuismo digno de mejor causa permitió no sólo cambiar la cultura de alquiler a favor de la propiedad, sino convertir a España en líder europeo en este campo y hacer del negocio inmobiliario la verdadera industria nacional. Solamente se abandonó la promoción pública de "alquileres baratos" vinculada al paternalismo franquista, hasta el extremo de hacer de España el último país europeo en porcentaje de vivienda social.
Pero si la situación se forzó en un sentido, también podría reorientarse en sentido contrario. Cuando la avidez de "invertir en ladrillos" se apuró hasta el final, generando un stock de viviendas sobredimensionado que nuestra población no alcanza ya a comprar, ni a habitar, es el momento de invertir el modelo y no de persistir en él. La regulación y el fomento del alquiler y la vivienda social son el medio razonable de paliar la delicada situación actual. Son la única salida razonable para rebajar la presión financiera a la que se ven sometidos los propietarios de ese enorme stock actual de viviendas invendidas, desocupadas o infrautilizadas. A la vez esta opción resolvería la contradicción que supone el hecho de que siga habiendo graves necesidades de vivienda en España, cuando es el país que cuenta con más viviendas per cápita de toda la UE.
José Manuel Naredo se doctoró en economía en la Universidad Complutense de Madrid y se formó también en Estadística e Historia de la estadística, campo en el que desarrolló una labor considerable. Antes de jubilarse, fue director del programa Economía y naturaleza de la Fundación Argentaria. También dirigió el servicio de Análisis de Coyuntura del Instituto Nacional de Estadística y la sección de Estudios y publicaciones del Crédito Agrícola. Luego de su retiro, fue nombrado profesor honorario en el Departamento de Urbanismo de la Universidad Politécnica de Madrid y la Facultad de Ciencias Económicas de la Universidad Complutense. En el año 2000 se le concedió el Premio Nacional de Economía y Medio Ambiente y, en enero del 2008, el Premio internacional Geocrítica por el conjunto de sus trabajos. Exiliado en Francia entre los años 1960-1970, había trabajado en la OCDE, al tiempo que colaboraba bajo diversos seudónimos con la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico, que reunía diversas corrientes de la izquierda antifranquista no ligadas al Partido Comunista y, en particular, una corriente anarquista con tradición en España. En esta revista inició su colaboración con el economista catalán Joan Martínez Alier, profesor de economía en la Universidad Autónoma de Barcelona y uno de los fundadores de la Economía ecológica.
Público
José Manuel Naredo
09/11/08
El paquete de ayudas a los parados con problemas de pagos por vivienda, que hoy se aprueba en el Consejo de Ministros, muestra un olvido significativo: los parados que viven en pisos de alquiler. Lo que es grave, cuando el colectivo de inquilinos en paro alberga muchas veces situaciones más precarias que el de los que se han comprometido a acceder a la propiedad de sus viviendas y dista mucho de ser despreciable en las grandes ciudades.
Dos razones pueden explicar este olvido. Una, que el apoyo a las personas sea sólo una coartada para apoyar de nuevo a las entidades financieras, rebajando la morosidad que se les viene encima, cuando estas entidades ya se habían visto bien inyectadas, avaladas y arropadas por el Estado. Lo que no pasa con las pobres personas que viven en alquiler, por muy necesitadas que estén. La otra razón sería el mero continuismo de una política que ve en la vivienda en propiedad el único modelo digno de ser apoyado, aunque cuente ya con muy notables apoyos. Pues las desgravaciones fiscales por compra de vivienda superaron en 2007 los seis mil millones de euros, afectando a seis millones y medio de declarantes (casi el 40%).
La creación franquista de un Ministerio de Vivienda orientado a promover la vivienda en propiedad como vacuna contra la inestabilidad social dio buenos frutos. Con la retórica falangista del momento, el entonces ministro de Vivienda e ideólogo de Franco José Luis Arrese, decía que para hacer "gente de orden" y asegurar el conformismo de la población, había que facilitar su acceso a la propiedad de la vivienda, atándola, además, con responsabilidades de pago importantes. Se des plazó, así, el régimen de tenencia de las viviendas desde el alquiler hacia la propiedad. Pues el alquiler era entonces aplastantemente mayoritario en las ciudades. Según datos del Censo 1950, en Barcelona, sólo el 5 % de las viviendas estaba ocupado por sus propietarios, en Madrid el 6%, en Sevilla el 10 %, en Bilbao el 12 %, etc.
El empeño de promover la vivienda en propiedad vino a culminar medio siglo después de haberse iniciado y un cuarto de siglo después de muerto Franco. Si algo quedó bien atado después de su muerte, fueron la política de vivienda y la práctica del "pelotazo" inmobiliario. Un continuismo digno de mejor causa permitió no sólo cambiar la cultura de alquiler a favor de la propiedad, sino convertir a España en líder europeo en este campo y hacer del negocio inmobiliario la verdadera industria nacional. Solamente se abandonó la promoción pública de "alquileres baratos" vinculada al paternalismo franquista, hasta el extremo de hacer de España el último país europeo en porcentaje de vivienda social.
Pero si la situación se forzó en un sentido, también podría reorientarse en sentido contrario. Cuando la avidez de "invertir en ladrillos" se apuró hasta el final, generando un stock de viviendas sobredimensionado que nuestra población no alcanza ya a comprar, ni a habitar, es el momento de invertir el modelo y no de persistir en él. La regulación y el fomento del alquiler y la vivienda social son el medio razonable de paliar la delicada situación actual. Son la única salida razonable para rebajar la presión financiera a la que se ven sometidos los propietarios de ese enorme stock actual de viviendas invendidas, desocupadas o infrautilizadas. A la vez esta opción resolvería la contradicción que supone el hecho de que siga habiendo graves necesidades de vivienda en España, cuando es el país que cuenta con más viviendas per cápita de toda la UE.
José Manuel Naredo se doctoró en economía en la Universidad Complutense de Madrid y se formó también en Estadística e Historia de la estadística, campo en el que desarrolló una labor considerable. Antes de jubilarse, fue director del programa Economía y naturaleza de la Fundación Argentaria. También dirigió el servicio de Análisis de Coyuntura del Instituto Nacional de Estadística y la sección de Estudios y publicaciones del Crédito Agrícola. Luego de su retiro, fue nombrado profesor honorario en el Departamento de Urbanismo de la Universidad Politécnica de Madrid y la Facultad de Ciencias Económicas de la Universidad Complutense. En el año 2000 se le concedió el Premio Nacional de Economía y Medio Ambiente y, en enero del 2008, el Premio internacional Geocrítica por el conjunto de sus trabajos. Exiliado en Francia entre los años 1960-1970, había trabajado en la OCDE, al tiempo que colaboraba bajo diversos seudónimos con la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico, que reunía diversas corrientes de la izquierda antifranquista no ligadas al Partido Comunista y, en particular, una corriente anarquista con tradición en España. En esta revista inició su colaboración con el economista catalán Joan Martínez Alier, profesor de economía en la Universidad Autónoma de Barcelona y uno de los fundadores de la Economía ecológica.
Público
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)