Cucarella
Al febrer el Bloc farà el seu nou congrés i a tenor de les declaracions a Vilaweb del seu secretari general, Enric Morera, i del que diu la ponència política a debatre, culminarà per fi el procés cap a la blaverització absoluta que va encetar el 1996, tan ben avalada, amb bíblia de capçalera i tot, per Joan Francesc Mira. Un procés que havia quedat a mitjan requesta després de la irrupció del Front del País Valencià i la seua posterior refundació en ERPV. Deuen haver-se adonat per fi que ni Esquerra ni l'indepedentisme catalanista suposen cap amenaça per al Bloc, més i tot permet visualitzar dues opcions nacionals nítidament contraposades. No debades, el neoblaverisme sol clavar en el mateix sac antivalencià espanyols i catalanistes. De més a més, els permet practicar l'anticatalanisme de baixa intensitat i així marcar més profundament les distàncies, fins poder arrancar-se definitivament tota la crosta catalanista.
El resultat del congrés està més que cantat, fins i tot a tantes setmanes vista. És la culminació lògica i natural d'un procés que, com he dit, s'havia hagut d'ajornar. Ara, per fi, es conclou. Enhorabona als qui s'hi encabotaren i han reeixit. Jo, com que sóc dels Països Catalans, hi mantindré la mateixa insalvable distància política, ben bé un abisme.
Assumir la realitat. Aquesta ha estat la cantarella insistent amb què s'ha volgut justificar aquest viratge que ara culmina.«Fem una aposta pel realisme»,afirma Morera. «Cal adequar l'oferta política a la realitat social del país», argumenta la ponència política a debatre. Però quina realitat hem d'assumir? A tenor dels resultats electorals, el País Valencià és un realitat espanyolíssima. Assumir la realitat, coherentment si més no, significa abandonar qualsevol signe d'identitat pròpia i adquirir la majoritària dels vencedors. Però la seua coherència no arriba a ser tan dràstica, s'aconforma amb assumir els arguments dels pactes entre espanyols: símbols, denominació, política lingüística… «O ens adaptem als canvis, o podem quedar fora de joc.», afirma Enric Morera. ¿I quins foren els qui pactaren aquests canvis que el Bloc diu que cal assumir? Fórem els valencians o foren els espanyols? Jo, que tinc memòria històrica, i recorde per quins valors lluitàvem i contra qui lluitàvem a finals dels setanta i primeries dels vuitanta, no entenc quina mena d'intel•ligència política és la que, passats els anys, proposa d'assumir com a propi tot allò contra el que ens havíem oposat aferrissadament. Sanxo ja li va dir al Quixot que per un viatge tan curt no calien alforges. I més modestament, aquest blogaire ja li ho va raonar al profeta Joan Francesc Mira, a propòsit del seu evangeli neoblaver Sobre la nació dels valencians:
«Assumir la realitat: això és que vostè ve a proposar com a única solució. Com ja ha proposat la UPV al seu VII congrés. I fer ecumenisme. Però fer ecumenisme en un sol sentit, de cara a acontentar un sol bàndol, i és potser per aquesta raó que passa amb presses i correres per la nostra història més recent. La seua tan alabada frase de la "utopia prescindible" ha passat a ser l'acusació definitiva. Els qui no volem renunciar al nostre catalanisme -irreductible o pragmàtic- ja no tenim lloc en el novíssim nacionalisme que vostès i altres animen i miren de quallar. Nosaltres, al capdavall, hem esdevingut prescindibles, perquè prescindible és la nostra utopia. I vist per on s'encamina el projecte, queda clar que la tria que hauríem de fer és a caixa o faixa: o renunciem al nostre concepte de nació -més o menys utòpic, més o menys pragmatitzable- o no tindrem cadira en el Nou Nacionalisme Valencià. Els altres sí que tenen la cadira assegurada -blava, supose-. De fet, tota aquesta comèdia s'ha muntat per a tirar-los l'estora als peus. I, és clar, si són els convidats a festes no seria de bon gust retraure'ls l'origen, ni de tirar-se terra als ulls denunciant amb qui ara cal fer garba i botifarra, i fins i tot encunyar a l'ensems el nou nacionalisme "estricament valencià".
La història del nostre país ha passat per moments més durs que no aquest. I, malgrat tot, sempre hi ha hagut qui no ha volgut assumir la realitat del moment i ha mantès un cert grau d'utopia. Pense, com ara, en Carles Ros, Llombart, Duran i Tortajada, Carles Salvador, Enric Valor... Si ells, i tants d'altres, hagueren assumit la realitat que els va tocar de viure, és molt possible que aquesta disputa d'idees ja no tindria lloc. Assumir la realitat, descriure el seu efecte pretesament irreversible... no deu ser, fet i fet, una forma d'abandonar-se, senyor Mira, de claudicar?»
Recorde que la ponència política que es va debatre al congrés d'UPV de 1996, a l'Eliana, també justificava, com ara, la convergència amb l'imaginari simbòlic i nacional del blaverisme il•lustrat per l'estèril «conflicte d'identitats», com el denomina Enric Morera. I per què hi debaten tant? Què vol dir Morera amb això,? Potser que el fracàs continuat del Bloc d'ençà de la seua creació ha estat per causa del «conflicte d'identitats», ja que per culpa seua no han pogut fer política? Que jo sàpiga els catalanistes més conseqüents ja abandonaren l'aventura del Bloc, per tant fa anys que podien haver arraconat el «conflicte d'identitats» i haver-se dedicar a fer més política.
Em pregunte quina mena de política efectiva es pot fer quan cadascú és d'un pensar diferent. La ponència política diu que advoca perquè el Bloc assumesca «totes les manifestacions simbòliques representatives del ser valencià: banderes, escut, himnes, etc., des de la Muixeranga al Cant de Lluita o Redempció i l'himne oficial». No és l'enemic comú el que conjunta i fa reeixir una opció política, sinó un projecte social i nacional compartit. Perquè en el moment de prendre una decisió política cal saber quins són els objectius, quin ha de ser el marc de referència. L'enemic comú no és un projecte: és una simple urgència conjuntural. Amb tot, el projecte comú que eixirà del proper congrés del Bloc serà clar com un cel ras i blau.
A l'entrevista de Vilaweb, Morera diu que el valencianisme ha guanyat una batalla. Una! La de la unitat de la llengua. Però s'equivoca. La unitat de la llengua no la garanteix una definició enrevessada i críptica d'una acadèmia de la llengua composta per membres de quota política, sinó la consciència dels parlants d'aqueixa llengua i el mercat que li garanteix supervivència i futur econòmic. I avui, més i tot amb la ponència política que pretén aprovar el Bloc, la consciència dels parlants diferencia entre valencià i català, i el mercat se n'ha anat a orri.
Si tot el camí que havíem de fer d'ençà d'aquella esperançada exigència de «Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia» ha hagut d'acabar en la justificació i defensa, pèl per pèl, dels mateixos símbols i valors nacionals que la Unión Valenciana de Lizondo (sí, són els mateixos símbols i els mateixos valors nacionals!), criatura infame nascuda per mor dels experiments que durant la "transició" van sorgir dels laboratoris d'agitació i conflicte de l'espanyolisme més criminal, si aquest és el final de ruta del camí, quin fracàs i quina vergonya i quina humiliació!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada